La barrina que du al suïcidi

Una biga atacada per la quera triga molt de temps a col·lapsar, i quan ho fa, normalment no avisa. S’enfonsa de cop i sobte i amb ella cau el trebol que servava, i la casa sencera després. El mateix passa amb les persones minades per dins a causa de la tristor, les desgràcies, les pèrdues, les frustracions, la baixa autoestima i el menyspreu de si mateixes.

De vegades sentim a dir que una persona s’ha matat. Algú comenta que des que la seva filla morí d’accident i la dona el deixà no havia fet res de bo. De primer anava a treballar com sempre, la botiga oberta des de primera hora, però ja no somreia com abans ni lloava els productes com abans solia.

Els amics van adonar-se aviat que, a poc a poc, havia deixat de freqüentar el cafè on la feien petar i que cada vegada era més difícil trobar-se’l al carrer. Si hom hi volia parlar, calia anar-lo a veure a les hores en què el comerç estava obert. Un bon dia l’establiment no va obrir, i l’endemà tampoc; la gent del barri se n’estranyà, i algú va dir que potser s’havia agafat unes vacances.

Quan feia un mes i mig que no aixecava les persianes es va presentar l’únic nebot amb qui es feia, es veu que no responia al telèfon. El nebot va entrar al pis, d’on tenia la clau, però no l’hi va trobar; tot estava com si hagués acabat de sortir. Aleshores anà a l’establiment tancat, va haver de cridar un manyà per obrir la reixa, a dins van trobar que s’havia penjat a la rebotiga.

Els procés de la quera i el d’una depressió que mata són anàlegs. El corc, com certes experiències vitals per als humans, comença sent poca cosa: un ou post en una escletxa insignificant, l’ou es converteix en una larva xilòfaga que comença a foradar la fusta i excava galeries, rosegant la massissor que l’envolta. Des de fora no es veu pas que una biga té quera, cal parar molta atenció per veure els foradets per on ha sortit la pupa, esdevinguda papallona, per tal de reiniciar el cicle vital de l’insecte, o cal observar el polsim de fusta que cau d’aquests orificis.

Sovint ningú no s’adona de res fins al moment de l’ensulsiada. En un cas ens trobem la ruïna de l’edifici, en l’altre, l’ensorrament d’un esperit. Es fa un silenci.

Per què les cavernes de l’ànima sovint són tan invisibles com els túnels de la barrina?.