Pujol, enano, habla castellano

Era la frase que l’any 1996 els seguidors del PP corejaven al carrer Génova de Madrid, en anunciar-se la victòria electoral del partit d’Aznar. Després els números no els quadraren per fer govern i, fent de la necessitat virtut, Aznar va acabar dient que “hablo catalán en la intimidad”. Dos anys després el socialista José Bono, president de Castilla-La Mancha, deia que “Aznar no solo habla catalán en la intimidad, lo que no es malo, sino que habla catalán en la sanidad y en la financiación autonómica; y esto sí que es peligroso”; per acabar mentint, un cop més, dient que “el modelo de financiación de las comunidades autónomas que ha sido impuesto por razón del pacto de investidura y la financiación de la Sanidad, que nos lleva a que el fondo de asistencia hospitalaria dedique a cada castellano-manchego 400 pesetas y a cada catalán 4.000”. Serveixin aquestes peces de memòria per recordar la confiança que mereixen les promeses que uns i altres perpetren respecte de Catalunya i el català. El lector recordarà segurament esdeveniments posteriors, com ara la promesa de Zapatero, el 2005, quan per a la seva investidura va prometre “apoyar el catalán en Europa”. A la contra, també val la pena fer memòria de la recollida (PP) de signatures contra l’Estatut de Catalunya de 2006, en realitat contra Catalunya. En paraules del mateix Josep Piqué, líder català del partit aleshores: “El PP, no diré que conscientemente, alimentó la idea de que la recogida de firmas era contra los catalanes.” I ja no cal seguir, perquè els altres esdeveniments a destacar són més recents i, suposo, prou coneguts, com les garrotades contra els votants del referèndum, l’empresonament o la ruïna econòmica i social de tots els que han pogut, l’encalçament als mestres, la persecució del català a les escoles i arreu.. Ens hem de creure, de debò, que la benintencionada nova presidenta del Congreso farà efectiva la seva promesa? Durarà el que durà el caràcter poliglot d’Aznar, que només vam poder apreciar amb el seu anglès panxito, adquirit per imitació de qui li traduïa el que Bush li ordenava. No veurà mai, volgut lector, ningú amb pinganillo al Congreso (en català és auricular), on només el castellà pot sentir-se pels altaveus, cridant: “¡España, una!”