L’educació a l’aigüera

Ningú no troba estrany que s’exigeixi als professionals de la medicina una alta qualificació per a l’exercici de la seva feina. Tothom vol que tinguin molts coneixements, experiència i bona disposició. Tothom vol que siguin el destil·lat final del bo i millor que surt de les escoles de primària, dels instituts i de les facultats corresponents. És clar, tothom sap que un dia o un altre un metge li haurà de diagnosticar una malaltia seriosa, i no vol pas que, quan això passi, tingui davant un incompetent a qui van regalar el títol perquè tenia una adaptació curricular, pobret, perquè hom es preocupava molt pel seu benestar emocional (que s’hauria vist afectat si el suspenien per dropo i li feien repetir curs), o perquè hom tenia en compte la sensibilitat dels seus pares helicòpter que a cada suspens muntaven un sagramental a la directora, a qui exigien aprovar el seu rebrot i alhora reprovar l’infame professor que exigia la superació de l’examen abans de posar un cinc.Si li sembla bé, volgut lector, que s’exigeixi un estàndard de qualitat als sanitaris, com és que la norma dels darrers quinze anys, promoguda per les llumeneres (legisladors i dirigents del sistema educatiu) ha estat no exigir res als estudiants de primària, poc més que res als de secundària i una mica de no res als d’universitat? Com pot ser que existeixi una cosa anomenada “promoció automàtica” i una altra “aprovat amb matèries suspeses”...?Generalitzar l’educació i fer-la obligatòria fins als 16 anys fou una mesura de justícia social que contribuí a la igualtat d’oportunitats pròpia d’una democràcia; crec també que cal ajudar els reressagats: analfabets, caracterials, immigrants no integrats o acabats d’arribar, els que tenen necessitats educatives especials. Cal salvar-los i ajudar-los perquè ascendeixin en l’escala del coneixement, però no és pas necessari fer baixar el nivell d’exigència perquè tothom l’assoleixi sense gaire esforç. Pensi de nou en l’exemple amb què començava. Pensi que els estudiants d’avui seran els metges, els arquitectes i també els professors i mestres de demà, incompetents. Estic segur, a més, que alguns dels dirigents actuals que han promogut les reformes educatives que patim són una anticipació d’aquest futur catastròfic que predic.