Homeopatia pedagògica

Suposo el lector informat de la realitat homeopàtica, una de les anomenades “medicines alternatives”, sense base científica i amb l’únic mèrit de procurar l’efecte placebo entre els seus creients més avançats. El mateix principi governa actualment el sistema educatiu, especialment a l’educació secundària obligatòria. La recepta, és clar, és diferent. Per aconseguir el resultat desitjat, que els alumnes aprenguin (o aprovin), diuen que cal modificar els continguts, els processos, els instruments i els sistemes d’avaluació de l’aprenentatge. Així, per simplificar, del que es tracta ara no és d’ensenyar els alumnes alguna cosa, sinó d’“acompanyar-los en el seu aprenentatge”, per això el Departament d’Educació promou els “àmbits”, invent que provoca que les mates siguin impartides per biòlegs, i viceversa, la història per lingüistes.. Quant als instruments d’aprenentatge, s’han substituït els llibres pels ordinadors i s’han alterat els sistemes avaluatius, modificant el barem i permetent la promoció automàtica o amb matèries suspeses. Els resultats d’aquest desgavell són ben coneguts, i les mesures que han proposat els experts “Escollits” pel Departament són foc d’encenalls, pura desiderata benintencionada.Comptat i debatut, quan jo, des d’una certa experiència docent (38 anys de no res), faig un repàs del que el sistema educatiu ha patit durant les darreres dècades, em faig creus que es mantingui en peu i doni encara una acceptable qualitat. Deu ser per la voluntat irrompible dels professionals: dels mestres i professors. Però finalment la cosa ha fet un pet: ja ningú no vol fer de professor i el Departament té greus problemes per trobar-ne de moltes especialitats, i a les oposicions hi ha més places que aspirants a funcionari.Com voleu que els joves graduats es facin professors, recorden massa bé com de malament els ho feien passar a l’institut, i saben també que els centres ara són microdictadures gràcies al Decret de Plantilles (de nepotisme antipedagògic més aviat), on es trobaran amb un sistema que proletaritza els docents, uns pares que en desconfien i alhora exigeixen excel·lents per a fills que mereixen deficients; i una societat que, pel que fa a l’escola, ja fa temps només contempla la presumpció de culpabilitat.