La recerca del temps perdut

La nostàlgia no és bona. L’etimologia grega del nom ho diu: Nostos vol dir retorn, i algos significa dolor. Per tant, el terme es refereix al dolor per no poder retornar a casa, a l’origen, al lloc de partença. La nostàlgia és patir per allò que hom recorda, més bonic que no era en realitat, i ho enyora tant que hi voldria tornar. Si allò que s’enyora és la salut i el vigor, sembla del tot justificada la nostàlgia car, efectivament, no podem tornar enrere en el temps vital, per bé que alguns cirurgians i venedors de bòtox i similars fan un bon negoci amb aquest tema.Marcel Proust, amb idèntica nostàlgia, va escriure milers de pàgines sobre la memòria, sobre l’exercici –sovint infructuós– de recuperar el temps passat i els seus records, per tal de recollir-se en si mateix i, potser, fugir d’un present desagradable. Tothom coneix l’exemple de la infància recuperada gràcies a l’estímul de la magdalena sucada al cafè amb llet. Tots hem tingut alguna experiència similar, sense fer-ne literatura.Es pot recobrar el temps perdut? Una cosa és recuperar els records, rememorar, rescatar del pou de la memòria les aigües barrejades amb l’esperança que no surtin gaire tèrboles. Una altra cosa ben diferent és refer els passos, els camins que no vam trepitjar. Ja se sap que, a les darreres glopades de vida, el que hom lamenta més no són els errors que va cometre, sinó els que no es va atrevir a cometre per por, per prudència o per obediència. Per això, m’enquimera molt veure persones i grups que s’han construït una màquina del temps imaginària –recorda la de Wells, que permetia viatjar a diferents èpoques?– que els permet viure en el passat. A USA hi ha un individu que promet “Make Great America Again”, fer Amèrica gran de nou, com amb el temps de l’imperi americà. Més prop tenim uns altres que, sense haver-lo viscut, volen un retorn al franquisme feixista més pur. La clau de tot plegat és que molts nostàlgics de la política no solament volen un retorn a un passat que enyoren, sinó que, més enllà d’això, volen assolir allò que volien, però no van culminar els que realment hi van viure. Posem per cas els partits feixistes espanyols pel que fa a l’anorreament complet i definitiu de Catalunya, la seva llengua i la seva cultura.