Democràcia i tirania

Quin és el camí que porta de la democràcia a la tirania? Aquesta pregunta és formulada per Plató a La República. D’aleshores ençà l’experiència dels segles poc ha afegit al que ell va descriure. Els governs, igual que les persones, degeneren o, directament rebenten pels seus excessos, justament pel punt de trencament de la seva desmesura. El govern dels militars cau per un excés d’ambició i un massa poc d’intel·ligència pràctica, desembocant en el govern oligàrquic. Aquesta és la legislatura dels rics, que només són moguts per un desig immoderat de riquesa. Aquest règim d’una sola ambició parteix la comunitat estat en dues: hi ha l’estat dels acabalats i l’estat dels pobres. Trobem arreu exemples de governs oligàrquics amb vestit democràtic, o no ho és l’España governada des de la llotja del Bernabéu i l’IBEX 35 que, de les alçades, contemplen milions de desocupats i pobres amb sou que no basta pel mes. A aquest govern el succeeix la democràcia, que ja gairebé només existeix nominalment perquè el terme diu que hauria de ser el govern del poble, de la gran massa, que només aspira a la igualtat i a la llibertat. Una igualtat que exigiria en la seva forma pura una distribució equitativa de la riquesa i una llibertat que voldria trencar tantes cadenes que desencadena l’anomenat “llibertinatge”, un campi qui pugui on tots volen manar i ningú no vol obeir. Amb tot, és un tipus de govern que no aconsegueix l’objectiu de fer més equitativa i igualitària la societat, car els interessos privats dels rics continuen manipulant la política pública, fent certa la dita segons la qual la lluita de classes s’ha acabat: han guanyat els opulents i poderosos. Què ve, després? Després venen els salvadors de la pàtria. Plató els anomenava “protectors”, ara els anomenem “populistes”. Són aquells que prometen defensar el poble contra aquells que volen perjudicar-lo. És fàcil prometre acabar amb la corrupció, allunyar els nouvinguts que prenen la feina als de casa, acabar amb les guinguetes on es col·loquen els amiguets.. I també és fàcil crear-se una aparença de duresa i determinació per dur a terme aquests propòsits. Un cop el poder a les mans, ep, i “democràticament” aconseguit, què impedeix al “protector” del poble esdevenir el seu tirà?