Voler i desitjar

Volem allò que desitgem o desitgem allò que volem? Per a moltes persones, la segona pregunta és redundant perquè identifiquen voluntat i desig sense parar esment en què signifiquen ambdós termes. En realitat són dos conceptes molt diferents per bé que molts els usin indistintament. Hi contribueix el fet que, en català, «jo vull» i «jo desitjo» són pràcticament intercanviables.Hi ha una relació de precedència natural, és clar: el desig normalment precedeix la voluntat. Tinc gana, aleshores desitjo menjar i alhora tinc o manifesto la voluntat de cercar aliment de forma activa. La conclusió és fàcil: la voluntat és empesa pel desig, de la mateixa manera que aquest ho és per la necessitat. Així, en la majoria de casos, tant per als humans com per als animals val perfectament la vella dita segons la qual la voluntat és filla del desig. Però no és menys cert, tanmateix, que també podem voler coses que no desitgem, que no necessitem o fins i tot que no ens convenen en absolut. Podem voler treballar o estudiar, o exercitar-nos en alguna activitat, encara que no desitgem cap d’aquestes coses perquè totes impliquen esforç i cansament, perquè el que realment desitgem és romandre al llit o restar còmodament escarxofats al sofà.És evident, si més no per a mi, que la voluntat de llevar-se d’hora un dissabte al matí sense que hi hagi l’imperatiu de treballar, o de sortir a córrer amb la bicicleta, o de posar-se a estudiar una llengua estrangera, no neixen del desig entès com a necessitat (biològica o de comoditat). Però si desitgem fer totes aquestes coses és perquè les volem, encara que potser al principi no era pas així. En el camí ha intervingut decisivament l’hàbit. Un dia vam decidir millorar el nostre estat físic i voluntariosament vam començar a llevar-nos una hora abans per poder fer-ho. Al principi costava molt vèncer la mandra, però amb el temps l’hàbit va néixer i hem acabat desitjant sortir a fer exercici, de manera que si un dia no podem fer-ho, ho trobem a faltar. L’ensenyament de tot plegat és que la voluntat té dos pares que tenen la custòdia compartida: un d’ells és el desig i l’altre és el costum. El darrer fa vertadera la dita: som el que fem cada dia, de manera que l’excel·lència no és un acte, sinó un hàbit.