Merda de cavall

Diuen que l’índex evolutiu d’una civilització, això és, el seu progrés social, es mesura per la quantitat de sabó que consumeix. Altrament dit, com més nets, més avançats i, de retop, amb més salut i més esperança de vida. Els més vells potser recordaran quan als pobles i ciutats de Ponent gairebé no hi havia cotxes, i pels carrers polsegosos o enfangats només circulaven carros estirats per cavalls i mules. Els més joves poden ara fer l’esforç d’imaginar quin aspecte i, sobretot, quina olor devia fer una ciutat populosa de començament del segle passat. Pensin que cada cavall o mula produïa entre 10 i 15 quilos de fem cada dia i entre 5 i 10 litres d’orina, i ambdós tipus d’excrements acostumaven a acumular-se als carrers sense vorera que hi havia aleshores. La pudor devia ser intensa en determinats carrers poc ventilats, i els carrers en general, plens d’obstacles orgànics, devien ser un desafiament per als vianants. Tinc entès que a les ciutats angleses més grans hi havia els anomenats crossing sweepers (escombradors de creuament), uns individus que, per una propina, netejaven de porqueria i fang dels encreuaments per tal de permetre els vianants travessar el carrer sense embrutar-se els peus amb el fang o la femta. S’imaginen el que devia ser caminar pels carrers sense pavimentar o travessar-los un dia de pluja vestint les típiques faldilles fins als peus que solien dur les senyores?Els excrements dels carrers eren retirats amb regularitat, però se’n generava més que no se’n treia, i els pagesos no l’exhaurien per adobar els camps, de manera que el fem s’acumulava a les cantonades i espais buits. En clima sec, el fem es convertia en pols, que el vent esbargia, colonitzant l’aire i cobrint els edificis.. Eixams de mosques hi feien vida; febre tifoidea i malalties diarreiques infantils eren la conseqüència de tot plegat.La Lleida actual té el seu equivalent a la merda de cavall. És la merda de milers de gossos que es troba a les voreres, places i parcs de la ciutat, empastifant sabates i cadires de rodes. És la merda que, com una polissona anònima, entrem a casa cada cop que n’obrim la porta. Estem al segle XXI i fa tot l’efecte que el temps no passa, sinó que retrocedeix, perquè la merda ens du al passat.