Sense càstig
Que un sistema judicial administri injustícia és el que no hi ha. Quan les lleis són aplicades arbitràriament, en funció de qui sigui la persona afectada, la inseguretat jurídica resultant degrada els acords socials en el seu conjunt i predisposa els ciutadans a incomplir la llei. Si val la comparació, diré que és una cosa semblant al que passaria si els ciutadans comencessin a saltar-se els semàfors després d’adonar-se que, sense justificació, els d’uns carrers de la ciutat funcionen a un ritme molt diferent dels d’uns altres carrers o barris. Però hi ha un altre efecte secundari pervers d’un sistema judicial col·lapsat o ineficient: els delictes triguen molt a ser jutjats, tant que de vegades quan arriben a judici, la distància temporal entre dos delictes comesos per un delinqüent reincident no es poden acumular i no se li pot adjudicar el degut agreujant de reincidència, o se li han d’aplicar atenuants de la pena per causa de les indegudes dilacions, o bé es perden proves i testimonis, o bé el delicte prescriu..., i com a resultat el delinqüent es deslliura de la pena que li correspon. Alhora, la lentitud afavoreix la reincidència, aquesta augmenta el nombre de delictes, els quals incrementen el col·lapse dels jutjats... Un cercle viciós de fatals conseqüències.
Aquest és, justament, el nostre problema actual. Qui és detingut pels Mossos, llevat que hagi mort algú, roman unes hores al jutjat i després és alliberat amb càrrecs. I el mateix mosso que l’ha detingut se’l torna a trobar al carrer, al mateix lloc on el va detenir. L’exemple conspicu és el dels carteristes del metro de Barcelona, a qui els Mossos saluden com a vells coneguts, abans de fer-los fora (atès que tenen prohibit ser dins), però sense detenir-los perquè –encara–no han comès cap delicte. El cas és que els mossos els han detingut molts cops i sempre ha passat el mateix: el jutge els condemna a no poder entrar a les instal·lacions del metro.
Al final, anem a parar al fons de la qüestió: quina és la funció de la pena? Hi ha qui diu que cal augmentar la severitat de les penes, a fi d’escarmentar. Però quin escarment hi ha si sempre fem tard a jutjar? Per tot això és més important que el càstig sigui cert –això és, segur– que no pas que sigui sever.
