Guinovart, apassionat per Miró

Mayoral Espai d’Art de Verdú s’ha especialitzat en la figura de Joan Miró. De fa unes temporades proposa Miró a Taula, una experiència visual i gastronòmica, i ho complementa amb exposicions temporals dedicades a artistes vinculats al món mironià. Les darreres a Joan Josep Tharrats i Joan Brossa. Aquests dos, més Tàpies i Cuixart, visitaven sovint Miró al seu pis del Passatge del Crèdit barceloní, acompanyats de Joan Prats. Miró anava posant i traient els seus quadres nous al cavallet, sense dir paraula, i els joves membres del Dau al Set marxaven plens d’idees noves que traslladaven a les seves obres, encara surreals. Miró i Foix eren els fars i la font. Josep Guinovart creixia també amb aquests mestratges, però eren més amplis. A la poesia afegia els noms de Salvat Papasseit i Federico García Lorca, i a la pintura el de Picasso. Amb el temps, aquestes lluminàries foren els seus referents constants, i amb ells es deixava guiar sense exclusions. En l’obra de Guinovart convivien Picasso i Miró, segons les èpoques i les obres.

Mayoral Espai d’Art de Verdú incideix ara en la Connexió amb Miró de Guinovart, amb un projecte comissariat per Conxita Oliver i Joan Gil Gregorio, que restarà obert fins a l’ 11 de desembre, i que ha comptat amb la participació de la Fundació Guinovart. Són moltes les raons per fer palesa aquesta passió que Guinovart sentia per Joan Miró, com justifiquen els comissaris: un alt compromís amb la societat, amb les llibertats i amb totes les iniciatives democràtiques de l’època, un arrelament profund amb la terra, amb el territori i amb la naturalesa, un ús d’iconografies d’estrelles, ulls i grafismes i una utilització d’objectes en pintures i escultures.

Podríem ben bé dir que Miró i Guinovart feien servir procediments semblants. Començaven l’obra amb un punt, o una taca, o un signe, o una línia, i aquesta marcava la continuïtat i el resultat. A partir d’aquest inici, es deixaven dur pel traç i el cromatisme damunt una superfície.

El mateix passava amb els objectes. Una branca, una forca, captivaven la seva mirada i la incorporaven a una escultura o a una tela. En aquest cas era Salvat Papasseit de nou qui convidava a dignificar el mesquí.

A l’exposició conviuen obres de Guinovart i de Miró. Especialment pintures de Guinovart que són homenatges clars al seu referent. Guinovart posava sense embuts el nom de Miró a les seves pintures i eren les lletres del seu nom el traç gestual del seu dibuix.

A mesura que tots dos es feien grans, Guinovart sentia una major proximitat amb Miró. Hi ha una obra de Guinovart feta a Mallorca molt considerable. Físicament a Mallorca i espiritualment mediterrània, de colors de terres i de blaus, de mar i celatges, i sols i ulls.

La poesia pictòrica de Miró és la mateixa germinadora de Guinovart, encara que per l’un sigui la garrofa testimoni de la terra i a l’altra sigui el gla. Amb el temps, la Naturalesa ocupava el centre de les intencions i es transmutava en obra pictòrica i escultòrica. Ens equivocaríem de pensar que Guinovart imitava Miró. Era un dels seus fars. On sempre trobava el camí per tornar a casa.