A l’amic Jaume Culleré

el Jaume va ser el primer president de la Diputació de Lleida del postfranquisme. Escollit regidor per Mollerussa a les primeres eleccions municipals l’any 1979, el nostre partit, CC-UCD, va poder designar el nou president. Encara recordo com si fos avui que el secretari general, Mariano Mora, em va fer la presentació personal del Jaume al despatx de CC-UCD a l’avinguda del Segre 2, on teníem el local social. Em va semblar, d’entrada, una persona intel·ligent, honesta i molt disposada al diàleg i a treballar per fer país. Tan aviat com va prendre possessió del càrrec, la desfilada d’alcaldes va ser contínua. La seva agenda no tenia limitacions i s’escoltava tothom i tractava de donar a la Diputació una nova forma de fer política municipal. D’entrada, no feia distincions entre l’adscripció política dels representants municipals.

Ben aviat, des de la direcció de CC-UCD va ser qüestionat. L’arribada dels fons del cànon sobre producció elèctrica, destinat a la millora d’infraestructures de les zones productores d’energia (hidroelèctrica, nuclear i carbó), que una esmena personal meva com a compromissari per Lleida al Congrés fundacional de l’UCD del 1978 va promoure, va ser acceptada i va crear tensions sobre el seu repartiment entre municipis.

El cànon, administrat per les diputacions, li va crear problemes greus per la interpretació de la frase de la Llei que deia: “Destinado preferentemente a las zonas productoras”; això va provocar una enorme pressió, perquè aquest “preferentemente” anés destinat a les zones amb més pes demogràfic i polític. Vam poder salvar la pell del Jaume, mercès al suport de diputats provincials independents. Recordo molt bé el senyor Visa, d’Almacelles, i el senyor Montagut, d’un poble de les Garrigues.

Culleré va encomanar un informe tecnicoeconòmic, que va demostrar que el dèficit d’infraestructures dels petits municipis amb instal·lacions hidroelèctriques del Pirineu donaven peu a molts anys d’aplicació dels 2.000 milions de pessetes que arribaven cada any a la Diputació de Lleida. La seva professionalitat i ètica van salvar l’escull polític, i si avui molts poblets del Pirineu gaudeixen de serveis bàsics és mercès al fet que Culleré va dirigir la Diputació amb honestedat i justícia.

Un altre tema molt important de la seva gestió com a president de la Diputació va ser la seua extraordinària empenta a dotar de subministrament d’aigua de boca els pobles de les comarques de la Segarra i les Garrigues. El projecte de subministrament conjunt va donar lloc a la creació d’una mancomunitat entre els municipis, la Diputació i la Generalitat. Va comportar un titànic esforç del Jaume: reunions maratonianes, una nit i una altra a cada poble per convèncer que era la solució... El seu xofer, Antonio, es feia creus de la capacitat del president, que tornava de matinada a Mollerussa i apareixia al seu despatx de la Diputació a les nou del matí, com un clau.

En la fase final de la legislatura 1989-1992, un sector de CC-UCD xocàvem amb l’aparell del partit a Lleida perquè s’oposava frontalment a la construcció de l’embassament de Rialp, tan i tan necessari per el desenvolupament de les comarques agrícoles i ramaderes de la Segarra i les Garrigues.

Al final del 1982, davant de la convocatòria d’eleccions generals, els que fins llavors controlaven el partit van emigrar al CDS que va fundar Adolfo Suárez. Immediatament, vaig proposar al senador Juan Manuel Nadal i a Jaume Culleré que anéssim a Madrid a demanar al director general d’Obres Hidràuliques l’aprovació de la construcció del pantà de Rialp. Juan Ruiz ens va rebre molt content: “Ya era hora que los de nuestro partido me pidierais esa obra por la que llevo tanto tiempo luchando, porque es absolutamente prioritaria para el país.” L’expedient va ser ràpidament desempolsat i Juan Ruiz ens va autoritzar en plena campanya electoral i va portar la proposta d’aprovació al Consell de Ministres. Immediatament, els candidats del PSC, senyors Pau i Vall, van muntar en còlera i van oposar-s’hi, argumentant que Rialp era una presa similar a la de Tous, que havia estat destruïda per una gran avinguda.

L’expedient d’aprovació va quedar sobre la taula del darrer Consell de Ministres presidit per Leopoldo Calvo Sotelo, perquè hi mancava l’informe preceptiu de l’advocat de l’Estat i es va donar la circumstància que el primer Consell de Ministres presidit per Felipe González va formalitzar l’aprovació del pantà de Rialp que ha permès la viabilitat de la construcció del canal Segarra-Garrigues, tan important per al desenvolupament econòmic i social de la terra ferma.

Per tot plegat, l’empremta que va deixar Jaume Culleré políticament ha suposat unes fites molt importants per a les comarques pirinenques de la Val d’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà, la Noguera, l’Alt Urgell, la Segarra i les Garrigues.

Posteriorment, vam coincidir, en la seva etapa com a president de la Comunitat de Regants del Canal d’Urgell, en l’elaboració del Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre. En el si de la Comissió de Planificació de la Conca, encarregada de la seva redacció, el Jaume sempre va ser un gran defensor dels interessos del canal d’Urgell, sense perjudicar les aspiracions dels representants del canal Segarra-Garrigues pels cabals del Segre.

Jaume, ens has deixat i pots estar content i satisfet per una feina tan ben feta i sempre al servei del progrés de la terra ferma.

El teu amic.