A Pepito Viola

El dia que va morir Enric Crous vaig trucar al pintor Viola a la seva residència d’El Escorial per dir-l’hi. Li va doldre. “Saps –em va dir–, sóc jo que m’estic morint.” La seva veu era més difícil d’entendre que l’acostumat, més ronca i més feble. Va passar poc temps i a primera hora sona el meu telèfon. Era l’escultor Cristòfol que m’anunciava la mort de Viola. Ho deien els noticiaris i ell ho havia sentit. M’ho deia amb llàgrimes als ulls, amb la tendresa de qui perd un bon amic. La relació amb aquests grans creadors que va congriar-se als anys trenta era ben curiosa. No feia gaire temps que havia hagut de passar per un tràngol que finalment va sortir d’allò més bé. Viola havia vingut a passar uns dies a Lleida i va instal·lar-se a l’Hotel Principal, sota els porxos de dalt. Va dir-me que volia veure Cristòfol. L’hi vaig dir i aquest em va respondre “i aquest què vol, ara”. Cristòfol era així, desconfiat de mena. Va dir-me que un dia que era al mas d’Os de Balaguer s’hi havien presentat Viola i Lamolla per proposar-li reunir-se de nou en un grup i que farien això i això altre. Cristòfol no va creure una paraula de tot el que li deien. Vaig haver d’insistir, ja que Viola volia realment abraçar Cristòfol, i em vaig comprometre a acompanyar-lo. Finalment va dir que sí. Cap a les 11 vaig anar a buscar-lo a l’hotel. A la recepció ens vàrem trobar i va demanar un got de licor, d’aquells llargs i alts, de vidre. Sortírem a la Banqueta i ens aturàrem de nou a La Rada, que era el restaurant on ara hi ha l’exposició del centenari de Viola. Després, camí de l’avinguda de Catalunya. Cristòfol tenia un codi de recepció al seu estudi, segons la seva disponibilitat. Si el convidat no li agradava, el rebia al primer cancell. Si li tenia apreci, li deixava passar al segon

cancell

, i si la cosa anava de més confiança, llavors passaves al taller, on tenia un banc de fuster. Amb Viola, a poc a poc vàrem anar passant de cancells, fins a arribar al banc de fuster, on l’escultor es recolzava i seguia la conversa. Llavors va suggerir de fer un esmorzar. Anà a buscar unes arengades. Escampà damunt del banc uns fulls de diari, on deixà les arengades greixoses, i tragué uns gots de vidre i una ampolla de vi blanc. Aquell esmorzar il·luminà els ulls de Viola, que sentí la companyonia de l’amic que obria el cor. Vaig deixar-los en aquesta situació i crec que tots dos varen morir amb les paus fetes. Aquell instant va significar moltes coses per a tots dos, i diu molt del que era l’avantguarda lleidatana. Quan Lamolla va morir, el diari El País va publicar una nota, que havia redactat Viola. Quan Cristòfol va exposar a la galeria Rayuela i aquesta va promoure el llibre dels Quaderns Guadalimar, hi havia Viola com a incitador. Quan Benjamin Péret va venir a Lleida i va dur Cristòfol a la Internacional Surrealista, venia de la mà de Viola. Quan Lamolla i Cristòfol varen anar a la mostra Logicofobista, sempre Viola com a responsable. Inquiet i decidit, anava sempre al davant i s’estimava tant aquests companys seus de joventut, que mai va oblidar-los. I ells tampoc deixaren mai de pensar en el seu amic Pepito Viola.