Agraïment infinit

De tant en tant, vostès hauran llegit, gràcies a l’amabilitat dels directors, articles meus signats com a president a Lleida de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i, més recentment, del Partit Demòcrata Català. Ja no n’escriuré cap més en aquesta condició, car estic a punt de deixar d’exercir la presidència del partit després de més de vuit anys.

En aquests gairebé cent mesos ha passat de tot i força. La història s’ha accelerat. Des de finals del 2007, especialment el 2008, fins al 2013, amb un breu i esquifit parèntesi el 2010, la crisi econòmica va impactar fortament l’economia catalana, amb decreixements substancials del PIB i el corresponent augment de l’atur i la precarietat que han dut a conseqüències personals i socials que encara perduren, malgrat estar més esmorteïdes avui que no pas fa un parell d’anys. Sort n’hi ha hagut, i n’hi ha, de la xarxa familiar i de la social, i de l’acció dels poders públics. Europa va acudir al rescat sense pronunciar aquest mot maleït. Tots plegats vam aprendre que ser un Estat té els seus avantatges.

En aquest context, el país ha fet un salt endavant en l’autoestima i en la determinació per agafar el present i el futur amb les seves mans. Al 2008, el nou Estatut encara era vigent, malgrat que ja s’apreciaven indicis que acabaria com el rosari de l’aurora. La sentència del 2010 del Constitucional va sacsejar com mai la política catalana. El “Som una nació. Nosaltres decidim” va desfermar un moviment que no té aturador ni marxa enrere, malgrat que no tingui un futur predeterminat. D’un Parlament que confiava en el perfeccionament de l’autogovern en el marc constitucional s’ha passat a un altre de majoria sobiranista. Espanya roman inamovible. Cap proposta de solució. Cap projecte.

Montilla, amb el suport del tripartit, presidia la Generalitat. Poc poder tenia CDC. Mas, malgrat guanyar les eleccions, era cap de l’oposició. No seria fins a tocar de Nadal del 2010 que esdevindria el 129è president. Avui està a les portes d’un judici per posar les urnes en la consulta del 9 de novembre de 2014 i ja no té el despatx a Palau. Del govern tripartit es passà a un govern de CiU, seguit d’un monocolor de CDC (per primer i darrer cop), fins al de Junts pel Sí. CiU només perviu als ajuntaments i les administracions locals, havent guanyat les dues eleccions municipals darreres. Unió Democràtica de Catalunya s’ha col·lapsat. El PSC, l’altre partit que ha presidit el Govern en època contemporània, perd llençols a cada bugada. Sorgeixen noves forces polítiques. Puigdemont presideix el Govern. Espanya va camí d’unes terceres eleccions generals consecutives, si ningú no hi posa remei. De vertigen.

CDC ha metamorfitzat en el Partit Demòcrata Català (PDC), de naturalesa indubtablement independentista. Cap partit no ha vist un canvi de tanta radicalitat i projecció que ja estava contingut, tanmateix, en l’ADN fundacional. En el seu origen, un partit nacionalista, amb vocació de pal de paller, tranversal, que buscava el reconeixement de la personalitat de Catalunya, en el si d’una Constitució democràtica de soca-rel que permetés el ple desenvolupament nacional del país, amb les institucions pròpies, singularment la Generalitat, com a instrument d’autogovern amb poder polític i capacitat de definir polítiques pròpies.

Des de la LOAPA, la marxa enrere. Les competències de la Generalitat, passades pel sedàs. El nou Estatut, un miratge. El pacte fiscal, una impossibilitat. El ple reconeixement de la nació no està ni estarà a l’agenda de l’Espanya nacional, única, indivisible. Inevitablement, el partit que més ha fet per l’entesa amb l’Estat i que hi ha posat el coll més cops per ajudar al seu progrés (des del suport a Felipe González en temps dificilíssims, al de Zapatero quan Rajoy no escoltà la Merkel per evitar el col·lapse econòmic espanyol) va optar per seguir el camí, costerut i engrescador, necessari, que comparteix amb molts catalans i catalanes, amb moltes organitzacions i partits, que ha de dur al reconeixement de la Catalunya sobirana com un nou estat d’Europa.

El PDC neix en moments de turbulència després d’un període convuls. Necessitarà temps. El que s’està fent té molt mèrit i risc. No és fàcil fer una metamorfosi de gran abast. El maquillatge no serveix. Vivim un canvi d’època, a més de ser època de canvis. Els dolors del part són evidents. Per sort, les seves arrels, el seu bagatge i full de serveis a la societat lleidatana i catalana l’avalen. Té bons fonaments i una bona direcció: la coordinadora general, Marta Pascal, és una persona íntegra, molt preparada; en Mas i na Munté, presidents, saben on tenen la mà dreta i són persones de vàlua contrastada i patriotisme indubtable.

Arriba l’hora de cedir el testimoni després de tota aquesta història viscuda i completada la transició en el partit. Els associats decidiran lliurement les persones que assumiran les direccions territorials, vegueria i comarques, en moments decisius. Em poso a la seva disposició i els dono les gràcies pel que han fet i faran.

A mi només em queden els agraïments, sentits, de cor. Als meus companys de partit, que m’honoraren amb la presidència, amb qui he compartit temps apassionants i de qui tant he après. A les persones d’altres partits, pel respecte i la consideració mutus. A les persones que han fet confiança en el partit i a les seves coalicions en les diferents convocatòries electorals.

I a totes aquelles amb qui m’he trobat i a qui he procurat atendre com corresponia, amb deferència i estima. Sempre m’he sentit acollit. Una abraçada a tots. Fins una altra.