No ens ha de mancar ni la força ni la intel·ligència

El procés sobiranista que viu el país es juga en dos taulers amb regles de joc diferents. Un és el del poder, l’ordre de la força, que en deia Pascal. I l’altre és l’ordre de la intel·ligència, com en deia el polifacètic del segle XVII. És l’ordre de les idees. Encara hi hauria un tercer ordre, el de la saviesa o moral, però tot i que algú ha volgut també fer partícip aquest ordre en el procés de creació de l’estat propi, personalment crec que no és correcte, i a més, és perillós barrejar en aquest tema la qüestió de la moral. Millor allò evangèlic de si no vols ser jutjat no jutgis.

Per això centrem-nos en l’ordre, o tauler, de la força o poder i el de la intel·ligència o idees. En el tauler del poder el que determina la relació entre les parts és la força. És a dir, la capacitat de sotmetre a l’altre. L’estat constituït té al seu haver totes les institucions, o sigui, la llei i els braços armats per aplicar-la: jutges, policies i funcionaris de tot tipus. L’estat que es vol constituir té al seu compte dues coses i mitja: la unitat de les forces o grups que el pretenen (tot i les diferències ideològiques entre ells), la mobilització ciutadana (en el cas de Catalunya exemplarment pacífica i massiva), i només en mig terme l’ús de les institucions en les quals hi ha una majoria democràtica que opta per aquest objectiu. Si l’equilibri de forces fos clarament decantat cap un costat o altre la resolució seria més ràpida. A vegades es produeix una tensió que no permet acabar derrotant ni acabar de ser derrotat. Per això és tan important el segon tauler, el de la intel·ligència. La regla que regeix aquest ordre és el del convenciment que generen les idees. Potser perquè estic clarament compromès en la causa, i potser perquè això em determina la visió de les coses, però crec que les idees que movem els independentistes o sobiranistes són molt més convincents que les que puguin animar a mantenir les coses com estant, és a dir, a mantenir la dependència de Catalunya en la Corona borbònica. Fonamento aquesta afirmació en el fet que les idees sobiranistes són principalment propositives i il·lusionants, mentre que per l’altra banda només hi ha idees basades en la por. No obstant, com que pot ser que la percepció de les coses sigui com dic, o sigui que les idees sobiranistes són més convincents, pot estar del tot deformada per les ulleres que faig servir per mirar la realitat (tothom porta unes ulleres, però), només hi ha una manera de contrastar si és com afirmo: preguntar-ho a la gent, preguntar-ho a les catalanes i els catalans de forma clara. És a dir, fer un referèndum vinculant.

Per acabar, vull assenyalar molt superficialment una idea del mateix autor sobre aquest tema dels ordres. Diu que voler usar les regles de joc d’un tauler en l’altre és exercir la tirania. Usar la força per convèncer, només pot produir el que va dir el rector de la Universidad de Salamanca, Miguel de Unamuno, a Millán Astray el 1936, quan aquest li va etzibar allò de ¡Viva la muerte!, ¡Muera la inteligencia! El rector li va contestar: venceréis pero no convenceréis. El tirà pot vèncer però no convèncer. Dit de manera sàvia i popular, el clau no entra per la cabota. Això és el que està fent l’estat espanyol. Tampoc es pot ser ingenu i pensar que la força es doblegarà amb els arguments, com a vegades fem alguns catalans. Cal tenir en compte que l’ús dels mitjans d’un ordre en l’altre acaba essent nul. La tirania no resol les qüestions. Nosaltres hem de continuar exercint les nostres forces, la unitat i la mobilització, i seguir usant la intel·ligència. Com diu l’amic, i periodista, Josep Maria Martí, cal que continuem en l’audàcia i l’astúcia per assolir l’èxit de l’estat propi que ens permeti la prosperitat per a tota la ciutadania del país, siguin quines siguin les seves idees.