Escultures essencials d’Antoni Boleda

Cada vegada que apareixien notícies d’una agressió al Monument al President Lluís Companys al Tarròs, pensava en el seu artífex, l’escultor targarí Antoni Boleda. Quan aquest encara era professor d’escultura a l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega, vaig visitar el seu nou estudi, perfecte per un artista de la volumetria, enmig del camp, envoltat de marges de pedra i aquest paisatge arcaic. Semblava paradisíac i font d’inspiració per produir obra nova. Què se n’havia fet, de Boleda? Sabia només que havia deixat ja la docència, però no havia vist res més que la restauració a què sotmetia el cap del President Companys cada vegada que l’escapçaven. Llavors, Boleda formava part d’aquella generació d’artistes targarins que havia succeït la del Jaume Minguell i Lluís Trepat, i havia solidificat de nou l’Escola i empès noves iniciatives com la de la Fira de Tàrrega de l’Escultura al Carrer, on Boleda va participar de les primeres edicions. El seu treball s’havia vist a Lleida els anys setanta, i destacava especialment per concentrar-se en una recerca abstracta amb materials de pedra que treballava amb ofici i polia a la perfecció. Boleda gaudia d’una sòlida formació com a escultor, que havia desenvolupat posteriorment al taller d’Enric Monjo i de Joan Rebull. Qui vulgui tenir una resposta al que ha fet Boleda i què se n’ha fet, ho trobarà a la mostra que li dedica ara la Sala Montsuar de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Té un esperit antològic i s’ha organitzat de manera didàctica, amb apartats dedicats a la seva evolució: la primera etapa de formació i consolidació escultòrica, les figures estilitzades i simplificades que acabaven amb uns caps característics, les pedres abstractes, l’obra monumental instal·lada en espais públics, la divulgació pedagògica al voltant de l’Escola d’Arts i Oficis i els darrers treballs. Tot amb el fons de la seva veu que emergeix de l’audiovisual on ell mateix s’explica.

Les darreres obres trenquen la línia de l’acabat perfecte de les abstraccions, amb la recerca de pedres de marges, tintades per la molsa, trobades i simplement ubicades en un context nou, damunt de les quals situa elements filiformes de ferro, que semblen personatges, com maquetes de peces monumentals.

La proposta expositiva vol donar una imatge global de la seva trajectòria, eliminant fins i tot les dates, i ultra les imatges dels monuments, hom veu una obra de dimensions abastables, íntimes, realitzades sempre al seu taller. N’hi ha que són foses en bronze, però la majoria són de materials tractats directament: terra cuita, fusta i en la majoria dels casos, pedra. Pedres que són dures, que cal tallar, donar-hi forma i finalment polir a força de temps i ofici. Boleda pot situar-se en aquest concepte d’ofici, de saber treballar el modelatge, la talla i el domini de la pedra, sigui tova o dura. Algunes de les obres més reeixides són aquestes on l’abstracció i la pedra creen figures compactes. La seva abstracció té a veure, però, amb la figura humana, en la mateixa línia que el seu estimat Henry Moore.

Del vincle amb l’espai natural del seu taller, s’esdevenen dibuixos en què agermana escultura i naturalesa, i com a darrer testimoni, aquestes darreres produccions, on abandona l’ofici per lloar la dignitat pura dels materials trobats, com si aquests manessin també a l’hora de captivar la mirada i la tria del mateix autor, i reclamessin la mínima intervenció.