Ordenances fiscals, justícia social

La prestació de serveis públics municipals i l’aplicació de polítiques per a la ciutadania a Lleida són possibles, en gran part, per la capacitat que té la Paeria de recaptar impostos i taxes, ja que el model de finançament a l’Estat carrega directament sobre l’economia de la ciutadania una part important de la font d’ingressos dels ajuntaments. Els impostos, les taxes i els preus fixats de determinats serveis com ara les entrades a les piscines o les escoles bressol es fixen cada any a través de les ordenances fiscals.

Tant és així que, dels prop de 160 milions que tenim previstos d’ingressar a l’ajuntament de Lleida, pràcticament 140 són fruit de la tributació de les lleidatanes i els lleidatans, sigui a través d’impostos directes o indirectes. I gairebé el 65% provenen de recaptació a través de les ordenances fiscals.

Parlar d’ordenances, doncs, és parlar de la capacitat de l’ajuntament de prestar serveis i de fer polítiques d’atenció a la ciutadania o de promoció econòmica, posem per cas. Perquè a través d’aquestes accions, la Paeria pot disposar d’una part dels diners per pagar-ho. És a dir, que la funció primordial de les ordenances fiscals és recaptatòria.

Però els impostos tenen –o haurien de tenir– també una funció redistributiva. De vocació progressiva: qui més té ha de pagar més. Com més ric, més contribució. De fet, una de les grans funcions que justifica l’existència del sector públic és que redistribueixi renda entre els individus. I vet aquí que, des d’aquest punt de vista, un impost com l’IBI no compleix enterament aquesta premissa, ja que es paga no en base a la renda del contribuent sinó del valor de la seua propietat immoble.

La progressivitat no és tal, ja que en realitat no es grava la renda (que s’aconsegueix a través dels ingressos) sinó la propietat (aconseguida a través de despesa). I acostuma a passar que qui té un pis amb un valor cadastral alt tingui una renda baixa: la dèria de catalanes i catalans de tenir l’habitatge de propietat i el diner fàcil de les hipoteques va fer que gent humil comprés habitatges d’alt valor cadastral.

Passa com amb l’IVA, que els especialistes defineixen com a impost regressiu, ja que el percentatge d’IVA que suporten els individus més pobres en relació a la seva renda és superior al que suporten els rics en relació a la seva renda. Aquesta regressivitat de l’IVA té un impacte directe en l’augment de les desigualtats. Per tant, l’IBI no contribueix a assolir objectius redistributius. Al contrari, provoca, a la llarga, un impacte negatiu que es tradueix en una major desigualtat social.

Més en una ciutat com la nostra, ja que Lleida té el dubtós honor de ser de les ciutats amb els impostos més alts, sobretot l’IBI i el de circulació, a l’Estat espanyol. Situació especialment gravosa, no cal dir-ho, en moments de notòria dificultat econòmica i financera com els actuals, en què tantes famílies pateixen tant per afrontar el dia a dia. I manifestament injusta, perquè fruit de les diverses revisions de valor cadastral fetes darrerament, els valors a Lleida han baixat més del 40% de mitjana i, en canvi, es paga el mateix que quatre anys enrere. No és incoherent que es pagui el mateix per uns immobles que ara tenen menys valor?

Així doncs, ara que ens posarem a revisar les ordenances per al 2017, cal que d’una vegada per sempre revertim aquesta situació doblement injusta. Cal rebaixar l’IBI i cal que es tingui en compte el criteri de la renda. Val a dir que per evitar que acabi repercutint negativament en els serveis municipals, s’hauran d’adoptar mesures correctores, precisament fent que, en efecte, qui més guanya pagui més. Això voldrà dir aplicar mesures compensatòries en base a la renda de les persones. Tot, amb la finalitat d’afaiçonar un IBI més just: d’acord amb la reducció cadastral i prenent en consideració alhora propietat (patrimoni) i ingressos (renda).

Això darrer s’aconseguirà aplicant alhora uns tipus de gravament més alt en els casos de més patrimoni i una graduació (a través de bonificacions i ajuts) en base a la renda. I és intenció del nostre grup municipal que aquesta graduació s’apliqui també a les sancions, per tal com el pes de les sancions en la situació econòmica de les persones –físiques o jurídiques– no és el mateix quan la renda és alta que quan és baixa, talment com passa amb l’IVA. Així que, si volem que una sanció derivada d’un incompliment tributari tingui un efecte adequat, imposem-la segons una graduació per renda.

A ningú no ens agrada pagar impostos ni ordenances, però ho hem de fer perquè són la manera com l’ajuntament pot donar serveis a la ciutadania i fer polítiques. Si aconseguim que siguin més justos, no ens semblarà tan malament pagar ni ens semblarà que paguem massa per tenir una ciutat tan bruta i un govern local tan ineficient.