Escultures sota el franquisme

Quan els nazis varen ocupar París hi va haver moments de col·laboracionisme de la part de la cultura francesa. Un cas que va provocar polèmica va ser l’exposició de l’escultor alemany Arno Breker a l’Orangerie de París, l’estiu de 1942. Breker simbolitzava una escultura realista que dignificava la raça ària. Alguns intel·lectuals com Jean Cocteau saludaren l’obra de l’artista, que va costar al poeta retrets posteriors.

Arno Breker era un model d’escultor que va complaure el franquisme. Juan de Ávalos, l’autor del projecte escultòric del Valle de los Caídos, va seguir aquesta idea clàssica del realisme propagandista. Rebutjada l’experimentació avantguardista, aquesta estètica figurativa va esdevenir model per a tota l’estatuària de la postguerra. A Catalunya, que comptava amb una tradició excepcional d’escultors, com Juli Gonzàlez, Pablo Gargallo, Manolo Hugué, Miró, Cristòfol, Fenosa, Rebull o Granyer, no resultà fàcil trobar autors propers als cànons del nou règim. Va passar també amb la pintura, amb autors com Josep Maria Sert o Pere Pruna, que varen executar projectes oficials.

Pel que fa a l’escultura destaquen els papers de Josep Clarà, de Frederic Marès o de Josep Viladomat. Clarà ja va ser objecte de polèmica quan es va retirar la seva escultura d’homenatge als caiguts de l’avinguda Diagonal, prop de la zona universitària.

Ara toca parlar de Frederic Marès i de Josep Viladomat, els dos escultors polèmics per l’exposició del Born de Barcelona. Marès, que compta amb un museu propi a Barcelona, va realitzar molts encàrrecs religiosos i de monuments, com la restauració de les tombes reials del monestir de Poblet. L’any 1940 rebé la comanda d’una escultura d’homenatge a la Victòria que substituïa la de Josep Viladomat dedicada a la República, i que va instal·lar-se als peus del monòlit de l’avinguda Diagonal, cruïlla amb Passeig de Gràcia de Barcelona.

Veiem l’ambivalència de Viladomat, que dedica una obra a la República i uns anys després a Franco. Cal dir que Josep Viladomat visqué el pas del Noucentisme els anys trenta amb plena participació de corrents que cercaven un canvi de l’estètica classicista. Formà part del grup Evolucionista i amb els seus companys de generació va concórrer a tots els projectes col·lectius de l’època republicana. També es notori que la majoria d’escultors compromesos va viure l’exili, com Casanovas, Rebull, o Fenosa. Exili volia dir per a ells privacions i dificultats, car l’escultor necessita una estabilitat per desenvolupar el seu treball.

Els que restaren a Catalunya, com Granyer per exemple, optaren per un silenci al seu taller. Marès, Clarà i Viladomat tingueren el seu moment de rescat d’aquest nou classicisme que coincidia amb l’estètica del Règim. Viladomat era capaç de fer el Monument a Pau Casals, que llueix a Lleida a la plaça dedicada al músic, així com el retrat eqüestre de Franco, que va instal·lar-se al castell de Montjuïc.

Si traslladem aquesta consideració a Lleida, ens adonem que els escultors dedicats a la recerca, com Leandre Cristòfol o Abad Gil, difícilment podien obtenir encàrrecs oficials. Cristòfol optà per fer en paral·lel els Crucificats, mentre al seu taller desenvolupava una obra onírica.

Podríem afirmar que Lleida no va tenir un escultor oficialista, i que tots els que varen restar a la ciutat, actuaren amb prudència i fermesa. Fins i tot el Monument als pagesos, que sembla tenir una estètica realista, i que va resultar guanyador enfront a un projecte de Cristòfol, va ser fet per Alejandro Rubio Dalmati i el seu nebot Antonio Narvaiza Rubio, autor d’origen xilè, que va ser condemnat a mort pel Règim després de la guerra i que aconseguí salvar-se exiliat.