Centenari de Juan Eduardo Cirlot

L’Espai Guinovart acull l’exposició Cirlot i els informalistes catalans, comissariada per Joan Gil i emmarcada en l’any del centenari de naixement del poeta i crític d’art Juan Eduardo Cirlot (Barcelona 1916-1973).

No cal dir que tot el que es faci a l’entorn de Cirlot ens ajuda a entendre aquesta figura mal encaixada en l’esdevenir de la modernitat dins l’art català de la segona meitat del segle XX. Dic difícil d’ubicar pel fet que s’han generat tensions al seu entorn que no permeten distingir la seva veritable aportació. Tot neix de la controvèrsia sobre el seu paper a Dau al Set, i el fet que Tàpies i Brossa no acabessin de considerar-lo un d’entre ells. Cirlot va col·laborar en les activitats del grup, però mai l’han posat al mateix nivell que els fundadors.

Sigui com sigui, tothom reconeix la rellevància del seu llibre Diccionario de símbolos, o El mundo del objeto a la luz del surrealismo (PEN).

Pel que fa a la seva poesia experimental, també hi ha un gran acord sobre el cicle Bronwyn i les seves combinacions de permutacions, que han estat sempre presents a les antologies i mostres dedicades a la poesia experimental. El paper de Brossa com a poeta visual no sempre ha permès destacar el mètode experimental de Cirlot.

Ultra aquesta situació de la seva persona, també hi ha una coincidència al considerar-lo un gran crític del moviment informalista català. Cirlot va escriure molts llibres dedicats a l’art contemporani i ja l’any 1949, quan escriu Miró otro, editat per Cobalto, ja parla que l’Automatisme és una de les característiques del pintor.

L’automatisme i els elements misteriosos de la matèria varen captar la seva atenció en el pas del surrealisme a l’informalisme en els artistes catalans de la seva època.

Quan la Sala Gaspar de Barcelona va presentar l’exposició Otro Arte. Exposición internacional de pintura y escultura, on hi havia obra de Pollock, Tobey, De Kooning, Fautrier i Tàpies, Cirlot va publicar el llibre Arte Otro, a Seix Barral.Juan Eduardo Cirlot va interessar-se per l’obra de la major part dels informalistes catalans, i no exclusivament pels més anomenats.

No només Tàpies, sinó que visitava els tallers de la majoria d’ells i escrivia pròlegs de catàlegs i articles que publicava a revistes com Solidaridad Nacional, Maricel, Goya, Revista, Inquietud, Plàstica, Correo de las Artes, Papeles de Son Armadans, Estafeta Literaria o a la revista Europa, o a revistes internacionals com Art Actuel.

Són aquests artistes els que l’Espai Guinovart aplega, com el mateix Guinovart, Romà Vallés, Ràfols Casamada, Hurtuna o Vilacasas, o autors de l’Escola del Mig com Hernández Pijuan, Planells o Alcoy.

El primer article dedicat a Josep Guinovart és de 1960, a Correo de las Artes, on parla de les seves litografies. L’any següent, novament a la mateixa revista, s’interessa per la seva obra no figurativa.

El 1963 escriu a la Revista Europa, el 1964 a Cuadernos de Arquitectura i el darrer text sobre l’artista d’arrels agramuntines apareix a La Vanguardia, sobre la seva obra recent. Era l’any 1969.