L’Espanya que tenim

Finalment hi haurà legislatura. Tenim Rajoy per un temps més. Quan hi va haver opció de tenir un altre govern liderat pels socialistes, els de Podemos no van voler recolzar el canvi. És la conseqüència de fer política pensant en l’ambició i en les enquestes. El PP aguantà immòbil sabent que començaven les lluites intestines, allargant el seu temps sense control i amenaçant amb terceres eleccions. Finalment s’ha imposat la cordura. No hi havia més opcions aquesta vegada, facilitant que el polític que molts no volíem continuï al davant. La diferència és que aquesta legislatura haurà de realitzar tots aquells canvis i acords que Ciutadans li ha imposat. Així, dijous coneixíem els noms dels nous ministres que l’acompanyaran. Continuista. Ara, la composició ja la coneixen i m’agrada saber qui ja no hi és. Però l’important no és qui és cada ministre, sinó si acompliran els acords que han fet possible que tornin a governar. La situació ha canviat. Abans, amb majoria absoluta, podien fer el que volien. Ara no. El PP estarà controlat i haurà de negociar tot el que entri a tràmit al Congrés dels Diputats, i incloure en els pressupostos aquelles mesures que han signat amb Ciutadans per reformar el país. Hauran de desterrar els corruptes, eliminar aforaments, trobar el consens per a una nova llei electoral, deixar d’indultar polítics, i així fins a 150 punts dels quals 100 coincideixen plenament amb el que el PSOE va subscriure. A més, els punts del pacte inclouen un annex en el qual es detalla què cal fer cada any per millorar els ingressos lluitant contra el frau i les duplicitats. Es farà una aposta ferma per les polítiques socials, el gran pacte per l’educació, la conciliació familiar, els llibres de text gratuïts, i així amb els 150 punts acordats. Per això ja no importarà qui són el ministres, sinó què fan. Sabem que tres d’ells van treballar en el pacte amb Ciutadans, així que els coneixen bé. El full de ruta està ben clar, i no té marge per a improvisacions ni interpretacions. No oblidarem les reivindicacions que tenim per a una nova Catalunya. Just al contrari del que succeeix al Parlament, on qui està per trencar ponts i no per construir-los, veu com els seus socis els deixen penjats en els seus pactes.