Igual

Després de gairebé un any tornem a tenir govern de l’estat. Durant aquest llarg període els tres partits decisius en la investidura de nou govern, PP, PSOE i C’s; han intentat pactes entre uns i altres sense arribar a una entesa que ha acabat causant un desgavell polític entre els socialistes que van decidir sacrificar el qui era líder del partit socialista. Un sacrifici que, sens dubte, tindrà fortes repercussions en el futur d’aquest partit; inclòs el PSC, que sembla recuperar la seva identitat de socialistes catalans que sempre han estat independents del partit gran, poc exercida, però. El nou govern no ens ofereix grans novetats (fora d’idees negatives). La vicepresidenta Sáenz de Santamaría, repeteix càrrec tot i havent perdut el seu paper de portaveu, que ara ha passat a Íñigo Méndez de Vigo, com a ministre d’Educació, Cultura i Esport (competències autonòmiques). I la vicepresidenta es fa càrrec de les administracions territorials. Ja tremolen els cacics territorials! La ministra Fàtima Bañez espera arranjar treballadors fixos i temporals (ordres europees) i un urgent Pacte de Toledo per a la reforma del sistema de pensions. Ja tremolem els jubilats! Dues ministres noves en el govern de Rajoy destaquen amb la nomenada ministra de Defensa, fins ara només secretària general del PP (continuarà?). Un càrrec complicat i delicat per la seva especialitat: l’adquisició de material militar. L’anterior ministra, Carme Chacón, pot ensinistrar-la. L’altra nova ministra, Dolors Montserrat, catalana (no sabem si és “torna”) que durà el càrrec de ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Tasques més que delicades per les crisis permanents, durant 5 anys, generant problemes de salut pública no resolts. Metges, infermeres i pacients fa temps que estan perdent la paciència. De la resta de nous ministres només interessen els antics: Cristóbal Montoro, d’Hisenda i Funció Pública, i Luis de Guindos, d’Economia, Indústria i Competitivitat. Al d’Hisenda li continuarà la feina “bruta”: les retallades de sanitat, educació i serveis socials; les pujades d’impostos i la suavitat a arreglar altres impostos. Al d’Economia, li cau la feina europea, que es concretarà el dia 8 de desembre a l’Ecofin, i li tocarà, també, la novetat d’atendre la indústria i de la seva competitivitat. Cal recordar, però, que aquestes feines són dels empresaris. Si els deixen fer. El quasi any de parada governamental només ha servit per restar igual. Això sí: en una situació precària que ha empitjorat el dèficit públic; ha degradat els serveis públics més necessaris; i preparant retallades de pensions. Tot plegat fa pensar que la durada d’aquest govern serà limitada en el temps –potser 2 anys– donada la més que probable impossibilitat de tirar endavant la seva política. Si és que la tenen. Aquesta possibilitat, podria convidar a la liquidació de les velles glòries, i de les noves. I si tots plegats tornem a badar, doncs, haurem de tornar-hi.