La pobresa energètica, aportacions per a un debat

Ja fa un temps que parlar de pobresa energètica no resulta estrany. Aquest fenomen, que no és nou, s’ha fet més visible per diferents motius: d’una banda, per l’augment en el nombre de persones i de famílies que el pateixen; de l’altra, per la seva repercussió social; finalment, per la major sensibilitat ciutadana envers aquest tipus de pobresa, que, sense un context d’augment generalitzat de pobresa econòmica, no s’entendria. Per tot plegat, entenem que s’ha produït un reconeixement de la pobresa energètica com un problema amb entitat pròpia, del qual la societat i, sobretot, l’Administració pública, han de prendre consciència i aplicar-hi les mesures i accions pertinents, cadascuna dins del seu àmbit competencial. Aquest fenomen ens planteja tres reptes importants. El primer consisteix a identificar i quantificar la pobresa energètica. Per donar resposta a aquest repte hem d’utilitzar aquells indicadors que millor reflecteixin la situació. Si utilitzem únicament els indicadors monetaris podem caure en l’error d’abastar situacions que no són de verdadera pobresa energètica i d’acollir casos que es podrien resoldre amb estratègies i actuacions diferents de la compensació econòmica, tot i que podrien complementar-se. Per aquest motiu, a l’anàlisi quantitativa del fenomen cal afegir la qualitativa. Les conseqüències de la pobresa energètica no es resolen únicament finançant impagaments i deutes. El segon repte consisteix a discernir sobre l’actuació dels diferents actors com són les persones i famílies afectades, l’administració competent en la matèria, la societat civil i les empreses subministradores. En el primer cas hem de partir de la idea que tot consum comporta una despesa que ha de ser suportada pel consumidor. Un cop sorgeixen dificultats al respecte s’ha d’entendre que el consum energètic és un dret irrenunciable i que s’ha de garantir el seu gaudi. Partint d’aquesta premissa, l’actuació de l’Administració pública és imprescindible en els casos de necessitat. S’ha d’anar a les causes de les situacions de precarietat i vulnerabilitat que porten a les famílies a aquesta situació i donar la resposta justa. La legislació i l’actuació de l’Administració pública han de partir de l’arrel de la problemàtica i dotar de les eines eficaces per a resoldre-la. Quant a la societat civil, han anat sorgint diferents iniciatives que tenen com a objectiu donar suport a les famílies afectades mitjançant accions informatives i d’acompanyament. Durant l’actual crisi econòmica s’ha demostrat que la ciutadania és solidaria i respon, amb les seves limitacions, davant les situacions de necessitat i d’emergència. En diferents territoris, com és el cas de Lleida, s’han creat plataformes ciutadanes vinculades amb la pobresa energètica. El paper de les empreses subministradores és cabdal. El mercat energètic en el qual actuen no és competitiu. El poder de les grans empreses subministradores els atorga un marge de maniobra amb què poden establir uns preus abusius sobre un servei que és bàsic i imprescindible per a tota la ciutadania –i també per a les empreses i tot tipus d’organització– que compta amb la cooperació estratègica del poder polític. Aquesta cooperació s’ha convertit en una pràctica difícil de desmuntar. En l’actualitat uns 24 expolítics es troben vinculats professionalment amb empreses del sector energètic, circumstància que a l’Estat espanyol és d’una intensitat molt superior respecte d’altres països del seu entorn. El tercer i darrer repte fa referència als preus energètics. No hi ha dubte que les dificultats a pagar el consum de l’energia vénen per la insuficiència d’ingressos de les famílies, però sobretot per l’augment desproporcionat del seu preu. L’Estat espanyol és el segon país de la UE-28 en quant a increment dels preus, amb un augment del 52,3% (2008-2015), molt superior a l’europeu, que ha estat del 10,9%. No hi ha dubte que la complicitat entre poders hi ha tingut molt a veure. Cal controlar l’augment dels preus energètics i intervenir en la seva determinació reorientant-los. Entre altres accions, l’Administració pública i la ciutadania haurien d’actuar de forma conjunta cap a la denúncia respecte de les accions abusives de les empreses subministradores i obligar-les a implicar-se en la resolució dels problemes que generen fins al punt d’assumir les responsabilitats que els pertoca. Sense aquestes accions la pobresa energètica no tindrà solució. Cal un nou model energètic i cal un canvi en les polítiques econòmiques i socials perquè afavoreixin que totes les famílies tinguin l’oportunitat de disposar de recursos econòmics propis per a fer front a les seves necessitats amb dignitat. Els dies 3 i 4 de novembre es va celebrar a la ciutat de Sabadell el 1r Congrés Català de Pobresa Energètica, coorganitzat per diferents institucions públiques de Barcelona i la seva província i altres de privades com Ecoserveis i la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. El seu desenvolupament va ser un èxit de participació, fet que demostra la transcendència del fenomen. A la Universitat de Lleida també volem fer la nostra aportació al debat sobre la pobresa energètica. Per aquest motiu els propers dies 21, 22 i 23

de novembre, en sessió de tarda, desenvoluparem unes Jornades sobre pobresa energètica a les quals volem convidar tothom qui estigui interessat.

L’entrada a les diferents sessions és lliure i gratuïta. Podeu trobar el programa a les webs del Departament d’Economia Aplicada i de la Fundació UdL.