No va de banderes sinó de llibertats

Talment com una providència i amb l’objectiu de prevenir i protegir Catalunya dels seus pecats de pensament, paraula i obra, la Constitució espanyola ha planat de fa temps en l’argumentari dels qui per motius sovint ben diferents han volgut aturar i menystenir la voluntat expressada reiteradament pels catalans, aferrant-se als postulats del Tribunal Constitucional com a garant del seu acompliment. Una Constitució de la qual darrerament només ens n’han recordat els deures i ens n’han fet oblidar els drets. Cal recordar –i els que hi eren prou bé que ho saben– que la seva aprovació duia implícit el missatge i l’encàrrec de transformar en llibertat tota la foscor amb la qual havia sobreviscut l’Estat espanyol durant més de 40 anys. Parlava de deures, però sobretot, parlava de drets. D’aquells drets universals que s’havien perdut o, més ben dit, que havien estat anorreats per convertir la societat espanyola en un pregon buit de pensament, valors i opinió.

Gairebé 40 anys després, aquella transició democràtica que tant va contribuir a la recuperació dels nostres drets com a persones s’ha convertit en un sistema ofegós, controlat pels grans partits de la casta política espanyola i al servei de les seves pretensions de poder. Les il·lusions, els somnis i l’esperança que ens havien deixat totes les lluites socials i polítiques dels anys vuitanta s’han acabat transformant en una trama incolora en la qual els valors i els posicionaments polítics hi han quedat submergits i ofegats. Una trama, però, que s’ha fet cada cop més espessa en combatre tot allò que posés en perill la unitat de l’estat espanyol i que ha estat capaç de posar d’acord aquests mateixos partits que aparentment es trobaven a les diferents bandes de l’espectre polític per unir-se i sumar esforços davant el clam d’una Catalunya que ha demanat ser entesa.

Diumenge passat, l’avinguda Maria Cristina s’omplia novament d’estelades, de clams i de persones per denunciar l’atac bel·ligerant dels grans poders de l’estat contra les institucions catalanes i els respectius representants escollits pel poble. De fet, uns representants que tenen –tenim– l’obligació de donar compliment al mandat democràtic pel qual hem estat escollits. Un mandat democràtic que emana de la voluntat d’un poble que, cada cop més, se sent mancat de llibertat per decidir el seu futur. Alcaldes al servei de municipis i membres del govern i del Parlament al servei d’un país hem estat encausats per haver donat compliment a allò que les urnes ens van encomanar, amb el beneplàcit dels partits que des de fa temps exerceixen el control del Tribunal Constitucional, convertit més en un instrument polític que en un estament al servei de les persones, dels seus drets i de les seves llibertats. Sovint, els qui tenim l’encàrrec de servir els nostres municipis des de les institucions democràtiques també tenim la responsabilitat i l’obligació d’entendre que som un país divers. Precisament entenem aquesta diversitat com el gran valor d’una societat cada cop més complexa i canviant, però que aspira a ser entesa i compresa en la seva totalitat. Els ajuntaments hem esdevingut i seguirem esdevenint, sens dubte, la representació més propera al ciutadà. I això implica tenir la capacitat d’atendre la complexitat dels nostres municipis i de les persones que els formem, amb totes i cadascuna de les nostres històries vitals. Però sobretot, portem a les nostres espatlles l’encàrrec de treballar per a la justícia social i el benestar de les persones. Per les nostres llibertats com a ciutadans i com a col·lectiu. I per les nostres aspiracions com a país que som i volem ser. Per aquest motiu, les estelades, els clams i les persones d’aquest diumenge passat no parlen de banderes, ni de deures ni de lleis. Parlen de drets. Parlen de llibertats. I és en aquest espai de comprensió i diversitat on totes i cadascuna de les persones que formem part d’aquesta Catalunya hi trobarem el nostre lloc. I si precisament té un sentit lluitar per la independència del nostre país, aquest ha de ser sens dubte el de construir una República al servei de totes les persones. No fer-ho també seria inconstitucional.