Diàleg com a mitjà i no només com a gest

En bona part la política es fa amb gestos. No només, però en són un ingredient molt important. Pel que sembla, veurem gestos que voldran simular diàleg. S’ha canviat el nom “operación Cataluña” per “operación diálogo”. Només canvi de nom? Veurem. Catalunya i Espanya tenen un plet. Alguns diuen que cal usar la llei per resoldre’l, tot i que reconeixen que no serà suficient i caldrà diàleg. Alguns mantenen que amb la llei n’hi haurà prou. Altres voldrien usar la força. I altres pretenem superar-lo amb arguments. Hi ha més variants, però la majoria conjugaran alguna forma de diàleg. Aquell que gesticuli fent veure que vol dialogar obligarà l’altre a moure fitxa. De fet, des del costat català ja fa temps que així es fa constar i es fan gestos en aquest sentit. Els gestos són molt importants en aquest combat mediàtic. Però no són suficients. Per què? Parlar de diàleg, i gesticular-lo, té el seu rèdit d’imatge. Però cal anar més enllà. El diàleg com a mitjà per solucionar plets és imprescindible, però només com a mitjà. Utilitzar-lo com a eina de gesticulació política és convertir-lo en fi, quan només pot ser mitjà. El diàleg no és un fi en si mateix, és un mètode que pressuposa suspendre, encara que sigui temporalment, els propis interessos, i obrir-se a escoltar els interessos de l’altre. Això suposa, però, com a condició prèvia, el reconeixement de l’altre com a interlocutor. Aquest és un dels primers obstacles que veig en el pretès diàleg que volen escenificar des de la part espanyola. De fet, no és un dels principals obstacles, sinó una de les principals causes del plet. El reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, i per tant amb capacitat per decidir. Sense aquest reconeixement no s’arribarà ni a succedani de diàleg. Hi haurà escenificacions, hi haurà gestos que faran semblar, hi haurà cants de sirena, hi haurà pressió mediàtica, però no n’hi haurà prou. Les escenificacions s’obliden aviat. Els gestos es contraresten amb gestos. Bona part de la tàctica política només se centra en això. Els cants de sirena es vencen amb fermesa i dignitat, que ens caldrà als catalans. I la pressió mediàtica ha de tenir en compte que hi ha hagut un canvi molt important. No hi ha media compartit. El que hi ha són múltiples canals particularitzats, que més que informar el que fan és dir el que es vol sentir en cada nínxol d’opinió. Això explicaria els fracassos de molts dels principals mitjans a l’hora de fer campanya i vaticinar resultats electorals o d’escrutini en referèndums. La seva força ja no és la que era. El diàleg serà un dels termes més usats en els dies que vindran. I cal no confondre diàleg amb negociació. En les negociacions el que cal defensar és l’interès propi. El diàleg és una altra cosa. És voler trobar una solució justa, que no necessàriament vol dir legal. La part espanyola ha de justificar la posició d’absolut tancament fins ara, i s’ha de presentar com a dialogant. Això només ho pot fer a través de gestos: instal·lant despatxos, nomenant càrrecs, etc. Perquè poc pot oferir si no canvia els punts de partida. A més, ha d’usar reivindicacions pretèrites i dur-les al present perquè són més assumibles que les que han anat creixent amb el temps. La part catalana ha de donar expressió a un mandat electoral que s’arrela en el temps i s’expressa modernament amb un projecte engrescador per a la majoria de la societat catalana i persisteix en l’opinió. Perquè el diàleg o la negociació siguin reals, i no simples gestos tàctics, hi ha d’haver bilateralitat efectiva. També l’escolta de les posicions i els interessos de l’altre com a legítims. S’ha de superar la condemna de l’independentisme com a causa de fractura, sense condemnar que l’unionisme és tant o més fracturador. No es pot considerar els interessos d’uns menys legítims que els propis. No és una qüestió de legalitat. El plet és polític. Dialogar vol dir reconèixer l’interlocutor com a igual amb legítimes aspiracions i convertir el diàleg en un mitjà i no només un gest.