Goya i el rei Carles IV, la revolució de la mirada

.- “¡Goya, por Dios, acaba de una vez este interminable retrato! No soporto más tu escrutadora mirada. ¿Por qué demonios me observas tanto? Déjame en paz y retrata, si le place, a la reina”..- “Majestad, os lo suplico, concededme algo más de tiempo; unos días más y todo habrá concluido; os lo ruego, tened paciencia; alcanzadme algo más de vuestra soberana y divina presencia. Debo ajustar el encaje real que vos merecéis y que vuestros amados vasallos esperan con lealtad. Os prometo resolverlo todo en las próximas jornadas. Majestad, vos sabéis que os amo y que os soy fiel”.<![CDATA[Així, segurament, s’expressarien Goya i el seu rei, Carlos IV, durant l’execució del que sens dubte va ser el primer retrat oficial que l’universal pintor aragonès va plasmar del monarca Borbó, a Madrid, entre febrer i abril del 1789, setmanes abans del virulent esclat de la Revolució Francesa. De fet, mentre l’indolent rei espanyol suportava la inquietant mirada de Goya, la seva major preocupació i el seu gran temor es fixaven en la cruenta guillotina del país veí, aquella que acabaria amb la vida de Luis XVI, rei de França.

Això no obstant, Goya, atent a la malaltissa realitat del seu país, descarna com ningú, en aquest portentós retrat, la Gran Peur (la Gran Por) d’aquell rei i altres monarques europeus de finals del segle XVIII. La por d’un model monàrquic fred, distant i obsolet; caduc; aliè a la realitat. Goya descriu en els ulls d’aquest rei que s’ha estudiat a la Universitat de Lleida l’ocàs d’una monarquia ancorada en un fossilitzat Ancien Regime, tot i els tebis propòsits reformistes de l’il·lustrat Secretari d’Estat, el comte de Floridablanca.

L’esperpent del rei, “¡Acaba de una vez, Goya!”, ho denuncia tot. Aquesta mirada, aquests ulls, els del rei i els de Goya, expliquen l’Espanya del 1789. Els ulls del rei són blaus, primorosos, de factura plàstica bellíssima, però són també insulsos, tous. A més, a través de les seves abúliques comissures labials se subratlla una incontenible frigidesa. És un rei moll. Insegur. Desproveït de caràcter. És un rei derrotat; descarnat per Goya.

Aquesta lúcida dissecció analítica de Goya constitueix un dels valors més preuats d’aquesta extraordinària obra d’art. Un superb retrat monàrquic. Una obra que exhibeix la rotunda mirada de Goya; hi són els ulls i la ment de Goya; la manera pictòrica de Goya; el seu indomable estil crític; hi descobrim la mirada d’una Espanya flonja i sense nervi. “Però que ximple ets, fill meu”, escoltava sovint el nostre rei, Carlos IV, del seu pare.

Una Espanya de reis cultes, refinadíssims en els abillaments d’etiqueta, violinistes, experts en peces Stradivarius, però molls i d’esquena a la realitat del dia a dia del seu país; d’esquena als seus “amadísimos vasallos”; d’esquena a Goya.

Però aquest retrat encara diu més. Emergeix aquí, en el mètode analític amb què s’ha abordat l’estudi d’aquest sorprenent llenç (tres anys de treball col·lectiu entre historiadors de l’art, químics, radiòlegs i restauradors), la nova mirada de la història de l’art de l’Europa del segle XXI. La mirada transversal i transdisciplinar, en directe i a peu d’obra, que hauria de presidir l’estudi de les obres d’art en aquest nou segle.

L’estudi realitzat a la UdL enriqueix la mirada individual i exclusivament epidèrmica que d’una manera heroica va contribuir a la construcció de la història de l’art a l’Europa del segle XX. Aquesta postura, tanmateix, ha prescrit; pertany al passat. Avui, en termes analítics i atributius, resulta insuficient operar amb l’exclusiva percepció ocular del “savi” que només es consulta a si mateix. I encara és més pobre aquest núvol de certificats frívols i inconsistents que exhibeixen una gran ignorància pictòrica i un intrusisme que lesiona el veritable valor del patrimoni artístic.

Afortunadament, en diverses universitats, museus i centres de recerca europeus es treballa amb rigor analític i es construeix aquesta mirada científica i col·legiada que garanteix estudis pictòrics contrastats, seriosos i convincents. Estudis i rigoroses anàlisis científiques que es couen a foc lent (mesos i anys de treball), practicats per historiadors de l’art que, a més de treballar en equip, es deixen ajudar pels impagables avenços de la ciència empírica.

És possible que a la UdL mai no haguéssim avançat en l’aprenentatge d’aquesta gran lliçó de futur si no haguéssim comptat amb una extraordinària mestra en la fecunda verificació d’aquesta apassionant i revolucionària mirada en equip, transversal i transdisciplinar, que està en l’horitzó de la història de l’art a Europa. Parlo de la Dra. Carmen Garrido, fundadora en 1980, i directora emèrita del Gabinet de Documentació Tècnica del Museu del Prado. Quina immensa fortuna veure pintura al seu costat! Quin privilegi, el del Museu del Prado, pel fet d’haver pogut liderar, a nivell mundial, amb Garrido, durant gairebé 40 anys, l’avantguarda analítica dels estudis pictòrics de la cultura occidental! L’horitzó i la percepció de la seva mirada són desbordants. Quelcom extraordinari. Quan Garrido examina una obra està, literalment, dins de la pintura objecte d’estudi; durant anys ha estat capaç d’introduir-se en els batecs tècnics, formals i expressius de la pintura de Goya; ídem en la pintura del Greco o en la de Velázquez. Però Garrido, a més, ensenya a veure pintura d’una manera profunda, com ho ha fet i ho fa al Centre d’Art d’Època Moderna de la UdL; en silenci; observant pintura; dialogant i convivint amb la pintura. A l’ombra del rei Garrido ens ha confirmat que a la UdL estem en el bon camí cognitiu i metodològic. Moltes gràcies, Carmen; moltes gràcies, Majestat.