Memòria de Quim Minguell

Visitant l’exposició actual a la seu del Departament de Cultura de la Generalitat a Lleida, In/Out, la figura del Quim Minguell ve d’immediat a la memòria. Aquest grup de creadors, on destaca Antoni P. Vidal, Aurembiaix Sabaté o el mateix Josep Ripoll, són alguns en els quals el nostre activista cultural va confiar a les seves darreres propostes expositives.

Diverses mostres dedicades a la disciplina del gravat a Lleida són les que evoquen la darrera aportació de la seva capacitat mobilitzadora.

Quim Minguell va estrenar-se com a programador d’exposicions en aquest espai, en el moment que la seu de Cultura es va establir en aquest edifici de la rambla d’Aragó.

Encara que no disposava d’una sala pròpiament dita, va saber formalitzar mostres d’interès. Algunes prou recordades, com la de Josep Guinovart, les pedres de J.V. Foix, les pedres també de Guillem Viladot o els seus poemes concrets, exposicions de poesia visual, de fotògrafs de l’entorn de la revista Art, de fotografies de Josep Barberà, la retrospectiva del pintor Molí, o la dels Gitanos de Lluís Trepat, resten en el record com una voluntat de posar l’espai al servei de la difusió dels artistes lleidatans.

Quan es va inaugurar la Biblioteca Pública, Quim Minguell va disposar d’un major espai, i als claustres de l’antiga Maternitat, va programar també exposicions d’ una major disponibilitat espacial. Aquest era el seu propòsit, però més enllà de l’activitat de la Generalitat, va saber vehicular projectes amb totes les institucions de la ciutat.

Ara, la revista Arts, del Cercle de Belles Arts de Lleida li dedica un número monogràfic, on aporten textos evocatius Jaume Vilella, Francesc Gabarrell, que entrevista Ferran Rella, Adrià Drago, Josep M. Puigdemasa i Ignasi Aldomà, que destaquen el seu paper reivindicatiu de l’horta de Lleida, Pau Plana, que parla de la seva immersió en la cultura popular, Pep Tort, Xavier Eritja i Javier de Castro.

A la secció Diversàrium hi ha textos de Josep M. Ganyet, Francesc Gabarrell, Joanjo Ardanuy, Ramon Llanes o Joan Julià-Muné.

El dia de la presentació de l’exposició, al Cafè del Teatre, el consell de redacció de la revista va destacar el seu paper al si d’aquesta publicació i glosà la seva figura, tot accentuant el seu paper sempre en segon terme, mai protagonista visible dels fets i de les coses, sinó sempre al darrera, empenyent sense fer-se notar. El seu caràcter era ben bé així, i la revista fa un bon servei a la seva memòria i a la seva tasca. Encara no farà un any del seu adéu i aquest monogràfic fa justícia i es ple de sinceritat, ja que ve de la mà dels seus companys, de feina i aspiracions.Jo hi parlo d’un fet significatiu: la pèrdua de la tradició artística lleidatana, que fins a les darreries del segle passat anava passant de generació a generació. Els artistes que varen haver de trencar amb la tradició figurativa, on hi havia el seu pare, el pintor targarí Jaume Minguell, varen deixar el testimoni a una nova fornada, on hi havia el seu germà, Josep Minguell, o el mateix Toni Abad, i després ve la generació del Quim Minguell, que topa amb la dificultat de la globalització, del poc interès per les arts locals, en benefici d’una dimensió que provoca el distanciament que existeix actualment entre l’art contemporani i els lleidatans.

Veig Quim Minguell com un exemple, un entestament per no deixar artista sense oportunitat, en la mesura de les seves possibilitats, però obrint portes, no pas tancant-les.