La desobediència a Catalunya

El Tribunal de Justícia de Catalunya investiga Carme Forcadell per l’aparença d’un delicte de desobediència al mandat del Tribunal Constitucional, a l’impulsar la votació del full de ruta (que no per defensar les seves idees). Per una altra part, Montse Venturós, alcaldessa de Berga, va ser detinguda pels Mossos d’Esquadra i conduïda al jutjat després de rebre diferents citacions judicials perquè anés a declarar sobre la decisió de mantenir la bandera estelada al balcó de l’ajuntament en les eleccions del 27-S i el 20-D i que no va atendre (continua la guerra de banderes als balcons dels ajuntaments). Posteriorment i un cop posada en llibertat, va declarar que “és un atac absolutament antidemocràtic i insultant contra el poble de Catalunya” (el President de la Generalitat, i aquí em preocupa més, considera que aquest fet demostra que a Catalunya es persegueixen les idees). No estaria més ben dit, que simplement s’apliquen les lleis sense distinció d’ideologies? Podem posar contínuament en dubte la imparcialitat, la neutralitat i la independència judicial? És que no es volen acatar les resolucions judicials per ser una justícia “espanyola”? Creiem sincerament que aquestes decisions del jutge són atacs a la llibertat d’expressió, van en contra de la “sobirania” municipal i contra la lliure circulació de les idees?

Posteriorment un altre càrrec electe de Berga, Francesc Ribera, es va negar a acudir al jutjat per declarar en qualitat de testimoni per un presumpte delicte de desobediència.

És obvi que aquests fets s’emmarquen dins de l’estratègia de desobediència i desacatament que utilitza algun partit polític com a arma política i amb finalitats polítiques. Crec modestament que aquesta estratègia no és compartida per la majoria dels ciutadans de Catalunya. No és la finalitat d’aquest article entrar en valoracions i en les conseqüències polítiques que es poden derivar d’aquestes actuacions. El que vull fer és una reflexió, que em preocupa i molt com a ciutadà i com a estudiós del món del dret, sobre si la desobediència pot arribar a ser un instrument de trencament de l’Estat de Dret i de les lleis “espanyoles” (com a contraposició a una suposada legitimitat legislativa catalana diferenciada). La desobediència, a més d’aprofundir en una possible fractura social, ens fa demanar-nos com poden reaccionar els ciutadans catalans davant d’una situació il·legal o davant de l’existència d’una doble legalitat. Pretenen que els ciutadans de Catalunya haguem d’assumir la responsabilitat d’elegir la norma que haurem de complir entre la doble oferta de legalitat i de legitimitat catalana o espanyola? Té algun sentit contraposar democràcia i Estat de Dret? Té algun sentit contraposar legitimitat i legalitat? Per cert, un Estat de Dret és la base de la democràcia i de la llibertat de tots i cadascun de nosaltres.

Existeixen en el nostre país Tribunals de Justícia Superiors, que interpreten les lleis i les apliquen, i per tant poden corregir qualsevol abús per incompliment dels drets humans individuals. Fins i tot ens trobem amb el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg.

Alguns polítics, i també molts ciutadans i amics meus, em diuen que una llei, si és injusta, és causa suficient per incomplir-la. Ens hem oblidat que vivim en un estat plenament democràtic i no en una dictadura? Que ens hem d’erigir ara tots plegats en jutges per decidir quan una norma és justa o injusta?

Sí que és cert que a nivell individual, particular i subjectiu, en un estat democràtic podem opinar sobre si una llei pot ser injusta o no; però no podem oblidar que les lleis injustes en un estat democràtic no existeixen, perquè han estat aprovades i aplicades seguint els mètodes previstos en la Constitució, la qual va ser aprovada democràticament. En tot cas, si algun precepte d’una norma no s’adequa a la Constitució, per això hi ha els jutges per interpretar i adequar les normes als preceptes constitucionals.

Si les lleis no ens agraden o ens perjudiquen, o pretenem que siguin actualitzades, utilitzem els mecanismes previstos per canviar-les, modificar-les o substituir-les mitjançant els sistemes democràtics previstos. En tot cas, la millor manera de canviar les lleis és precisament des de la legalitat.

“Per saber manar bé, és necessari saber obeir millor” (Aristòtil). Creiem, sincerament, que podem crear un futur nou, simplement desobeint tot el cos legal anterior? Els que dissenyen un estat propi han d’entendre que no poden ignorar les lleis i les institucions de l’Estat del qual es volen separar. L’imperi de la llei no es pot supeditar a interessos polítics. El marc legal vigent emana d’un sistema democràtic i de l’Estat de Dret. Si algú incompleix el marc legal, ha de saber que tindrà unes conseqüències i unes responsabilitats posteriors que s’hauran d’assumir. Així és l’Estat de Dret. Per cert, un Estat de Dret que és la base de la democràcia i de la llibertat de cadascú de nosaltres.

Però en el fons parlem d’un conflicte polític territorial i s’ha de resoldre mitjançant instruments polítics: saber escoltar la veu de Catalunya. Difícilment pot haver-hi un diàleg sincer i fructífer sense que abans no s’escoltin els arguments i les necessitats de l’altra part (reforma de la Constitució; un millor finançament; competències en matèria cultural i de llengua; impulsar les grans infraestructures pendents; consens en un pacte educatiu, etc.). Necessitem construir ponts d’entesa i no dinamitar-los. Volem seguretat jurídica i no incerteses. Volem més política i menys litigis judicials. Més seny i menys rauxa. Més negociació, concertació, acord i respecte a la llei i no tancament per les dues parts, obrint una nova etapa política. No esperem dels tribunals solucions a aquest conflicte. El problema és polític i s’ha de solucionar políticament.