El diàleg i les seves condicions

Millor parlar de condicions que de naturalesa. La naturalesa és fixa i inalterable. En canvi, les condicions modelen. Aquesta idea l’ha treballada a fons la filòsofa Hannah Arendt. Ella parla de tres marcs condicionants: el medi ambient; el medi construït per la tecnologia i el medi social. El primer context ens obliga a laborar. El segon a operar o treballar i el tercer a fer política a través del diàleg. El primer i el segon ens condicionen. El tercer medi, per contra, el podem condicionar nosaltres lliurement. Però per ser realment actius i creatius cal que dialoguem amb totes les condicions que hi ha implícites. Quines són aquestes condicions? Poques però inevitables. El reconeixement de la diversitat, l’acceptació que la veritat no és exclusiva i saber que el resultat del diàleg no està escrit. Anem a pams. El reconeixement de la diversitat és una condició fonamental. Perquè hi hagi diàleg hi ha d’haver més d’un individu. L’altre necessàriament ha de ser diferent d’aquest. Com diu el mestre i amic Rubert de Ventós, per abraçar-nos cal que siguem com a mínim dos de diferents. Si no hi ha reconeixement de la diferència, i per tant de la diversitat, com a molt podem aspirar a un monòleg, no a un diàleg. Per més coincidències que hi puguin haver, hi ha d’haver diferències. La pluralitat i la diversitat són imprescindibles per a un diàleg real. La societat es constitueix amb la pluralitat i diversitat d’individus. Per tant, perquè hi hagi la construcció d’una societat lliure cal el diàleg. Hannah Arendt l’anomena acció política.

En segon lloc, perquè el diàleg existeixi, realment, i perquè sigui profitós, cal assumir que la veritat no la posseeix ningú en exclusiva. Quan diem que el diàleg ha de ser profitós volem dir que el diàleg ha de perseguir la veritat, és a dir, allò que beneficia a tothom. Llavors, ningú ha de creure’s posseïdor en exclusiva de la veritat. Això invalidaria que l’altre accepti aquella veritat com a pròpia. Fins i tot en l’amor més abnegat dels pares cap als fills, quan volen inculcar consells profitosos per ells, aquests no seran assumits com a profitosos fins que els hagin fet seus, els hagin dialogat. La veritat no és assumida pels fills, suposant que els pares la tinguin, només perquè aquests la diguin. La veritat, és a dir, el reconeixement del que és profitós i convenient, només pot venir com a resultat, no com a punt de partida. Per això, el diàleg demana una cosa tan difícil com posar-se en el lloc de l’altre, buidant-se dels propis prejudicis. Si això no és possible, com a molt hi haurà negociació dels interessos d’uns i altres. La negociació no és diàleg, però. Posar línies vermelles d’entrada invalida el diàleg. I, en darrer lloc, el diàleg està condicionat per l’acceptació que el resultat no està escrit i per tant que allí on s’anirà a parar no se sap realment d’entrada. Si mirem si es donen aquests tres condicionants que permeten la creació i la constitució d’una societat lliure i creativa en el cas de la relació entre Espanya i Catalunya, veiem que resta molt de camí. El reconeixement de la diferència no existeix per part de l’Estat espanyol. Per què és tan important el referèndum? Perquè és el reconeixement de la diferència, és a dir, de l’existència de voluntats diferents, tot i que puguin voler el mateix. És el reconeixement de la sobirania. En segon lloc, resta molt per totes parts en l’acceptació dels prejudicis d’uns i altres. I, en darrer lloc, el poderós ho té molt més difícil a l’hora d’acceptar que el resultat del diàleg és obert. El poderós té tendència a creure que la seva força li dóna poder per sotmetre el resultat que ell vol. En aquest cas l’estat espanyol és el poderós. No obstant, cal recordar, com he fet en altres ocasions, que si bé les dents són més fortes que la llengua, les dents cauen i la llengua no, i és el que cal per dialogar.