‘Trampantojo’

Aquest mot, segons el Diccionario de la Real Acadèmia Española, vol dir que es fa trampa a qui s’engalipa fent creure el que no és. L’ús habitual del mot s’aplica en obres d’art, en entorns arquitectònics creadors d’efectes òptics en relleus que, en realitat, són plans. Els nostres veïns francesos en diuen trompe-l’oeil: que enganya l’ull. Doncs bé, durant cinc anys hem estat veient un continuat trampantojo en la política dels governs: el plasma pla, pretesament informatiu del fals èxit de l’economia: amb el dèficit més alt de tota Europa.

Pel que fa a l’imminent president dels Estats Units, podem parlar de trumpeconomics, en base a un nou proteccionisme comercial (al qual ja vàrem fer referència en un article anterior) i un fort increment en inversions en infraestructures. El proteccionisme comercial no lliga amb creixements dels intercanvis mundials. Ara, es tracta d’anar enrere a 25 anys de globalització? I en relació a l’empenta en inversions en infraestructures, s’albira nou naixement en deutes, per la via ja coneguda de les bombolles i l’especulació.

Encara no s’ha assegut en la trona presidencial que la trumpeconomia prepara muntanyes de rebaixes d’impostos i grans increments de despesa pública. Aquestes operacions són únicament viables captant enormes quantitats de diners arreu del món. Per tant, més endeutament; per tant, dòlars amb interès més alt i, per tant, atracció per als inversors exteriors. Lògicament, el Banc Central Europeu ja ha començat a patir (encara més!) la quasi segura fuga de l’Eurozona que aniria a parar a la caixa americana, a la recerca de millors rendiments.

D’altra banda, Trump promet una important industrialització del seu país. Ja ha anunciat la recuperació d’indústries americanes cap a territori ianqui. També ha fet referència a retornar al seu territori les grans empreses tecnològiques –unes empreses que, dit de passada, tenen moltes relacions amb les indústries militars. Dit ras i curt: el nou president exigirà que les tecnològiques tornin als Estats Units i paguin els impostos, i que altres indústries, com l’automoció, hi tornin igualment, com la històrica Ford (avui a Mèxic). Tot ha de quedar a casa, doncs.

En conclusió: sembla que ens acostem a nivells d’inestabilitat global no vista des del final de la segona Guerra Mundial, com ens diu l’exsecretari del Tresor nord-americà, Larry Summers. El món, diu, s’enfronta a una recessió geopolítica. El símptoma, ja encetat, ens diu que cada país té, i vol mantenir, la seva identitat. Aleshores, què pot passar enguany amb les properes eleccions a Europa? Què acabarà passant a la Gran Bretanya? Què succeiria en les eleccions franceses al maig, trencar la Unió Europea? I no hem sinó començat.