‘Déjà vu’

La història no es repeteix però si que de tant en tant fem com una mena de replay i apareixen davant nostre fotografies, escenes, personatges que, com un déjà vu, són com a repetits, iterats, refets. Però aquest déjà vu no es producte de l’atzar, de quelcom que torna sense saber el per què. En economia les relacions són causals, de causa-efecte, i mai succeeix res sense una causa prèvia que ho provoca. És inqüestionable que la consolidació del neoliberalisme, del desmantellament de l’Estat del Benestar i de la desregulació dels mercats, sobretot el protagonisme del sector financer per sobre del productiu, tenen el seu origen, entre altres qüestions, en els vuitanta amb el govern de la Margaret Thatcher al Regne Unit i Ronald Reagan als EUA, són ells dos els que s’obliden de les polítiques socials i sembren les llavors per un capitalisme salvatge que troba en la globalització la via més adient per manifestar-se i expansionar-se.

Tanmateix, aquesta llibertat per sobre de qualsevol regulació ens va dur a la crisi econòmica del 2007 i a la financera del 2008, crisi econòmica i financera que ens ha deixat un capitalisme que fruit de l’esmentada globalització funciona d’una manera totalment diferent a la d’abans (mercat laboral, mercat immobiliari, funcions de les entitats financeres, pensions insostenibles, contractació obra pública, tipus d’interès negatius, acords bilaterals front els multilaterals, etc.). I quan el que hauríem de fer es donar resposta als problemes i canvis que ens ha generat aquesta globalització, consolidada en una desigualtat cada cop més gran, per intentar corregir-ne els desequilibris derivats fent que el sector productiu torni de nou a cobrar el seu protagonisme i regulant, intervenint, i en el seu cas prohibint, certs mercats i pràctiques financeres, resulta que no, que el que està passant és el natural i no hi ha manera de donar la volta als efectes perversos de l’esmentada globalització, el fatalisme en política econòmica és absolut.

Com que des de l’òptica liberal i socialdemòcrata no s’ha sabut, o no s’ha volgut, afrontar aquests desequilibris del nou capitalisme salvatge resulta que ara des de dins del mateix sistema els han sortit els dissidents, que no són teòricament tals, sinó que utilitzant la retòrica més reaccionària volen acabar, o pal·liar, amb les desigualtats de la globalització. És evident que el fracàs serà absolut perquè la desigualtat és implícita al sistema i sense intervenir-lo frontalment és impossible una millor distribució de la renda.

I aquí ve el déjà vu: si la Thatcher i el Reagan van ser fabricants de l’actual situació, ara la Theresa May i el Donald Trump són la seva reencarnació, malgrat aparentar que volen acabar, com hem dit, amb l’empobriment de les classes més desafavorides i ressuscitar la tan enyorada classe mitjana. El que faran és embolicar més la troca i agreujar les desigualtats. La May i el Trump, repeteixo: la nova Thatcher i el nou Reagan, són producte del fatalisme dels poders neoliberals i, sobretot, de permetre que els lobbys financers s’imposessin davant de la política, rellevant-la a un segon nivell, subordinada, d’altra banda, als interessos d’aquells. Molt serà el soroll i poques les nous i molt probablement, la globalització financera anirà endavant a passos de gegant (ningú posa en dubte que el problema fonamental del Brexit és la City, fins i tot, la May ha amenaçat a convertir-la en un paradís fiscal. Com que, en part, ja ho és, es tracta, com diem, de consolidar-la com a tal) i la separació entre món productiu i món financer es continuarà eixamplant. Malauradament, la Thatcher i el Reagan han ressuscitat amb més, si cap, radicalisme. Ja sabem, per experiència, el que ens espera.