Cicles

Albert Otto Hirschman, un dels més brillants economistes del segle XX, va identificar l’existència de cicles econòmics: públics/privats. Els públics per millorar la societat; i els privats per millorar els interessos privats. Quan les expectatives cauen en un o altre cicle econòmic, els excessos creen un altre cicle. Un exemple ben conegut és el cicle públic després de la Segona Guerra Mundial; cicle que canvià als inicis de l’any 1980, que acabà per caure en els excessos generats per la desregulació de l’economia, les grans desigualtats socials i la brutal crisi econòmica iniciada l’any 2007.

Ara, la globalització començada fa 25 anys, torna enrere. Les economies dels diferents països comencen a tancar-se a casa seva, reduint les transaccions amb els altres països, fins ara partners de l’economia mundial. La Gran Bretanya és un recent i clar exemple, en abandonar els països veïns d’Europa. D’altra banda, els Estats Units són encara més recents en la pràctica iniciada amb la nova presidència d’aquest país. De manera ràpida Trump ha començat a liquidar les polítiques de globalització que ara vol controlar directament de les indústries locals i de manera especial l’alta tecnologia de creació americana.

El país més afectat del possible tancament de les polítiques econòmiques globals és la Xina. Aquest gran país és, avui, el primer soci de la majoria de països del Tractat Comercial amb el Pacífic (TPP). Donald Trump ja ha decretat la retirada dels EUA del TPP. La Xina, lògicament, està que trina. Trump assegura que la Xina és perillosa per a la influència que vol mantenir en l’àrea asiàtica (per exemple el Japó), i pretén arraconar l’economia xinesa per tal de poder ampliar la seva influència obrint els seus mercats i, també qüestió molt important, els serveis financers.

L’economia nord-americana, tot i sent la més poderosa de totes, s’ha vist obligada a “repartir” entre els països més destacats el pes que abans era inqüestionable per a ella. Tanmateix, les intencions de canvis anunciats per Trump: menys impostos (per als més rics), més inversions (per a les empreses de construcció i infraestructures –el mur amb el veí Mèxic?) i més despeses militars que, tot plegat, volen dir nous i crescuts dèficits. Aquestes polítiques generaran l’encariment de les seves exportacions amb dòlars menys competitius, a diferència de monedes més econòmiques com ja ho és l’euro.

I a Europa, doncs, que ens tocarà? Sembla que la intenció del president Trump no és altra que tancar els països europeus entre els murs dels Estats Units i el nou mur una mica més lluny que el de Berlín; i comptant amb el “suports” de la Gran Bretanya i d’Israel. En resum: dos murs –oest i est– i dues fronteres: la britànica i la israelita limitant nord i sud. Tanmateix, el veritable problema és el deute mundial dels estats, les empreses i les famílies. Una xifra espaordidora de 163 bilions de dòlars. El que ara ens cal és veure com aconseguir un nou cicle econòmic per millorar les societats. Aquesta és la qüestió!