On és la veritat (del liberalisme)?

Alícia discuteix amb Humpty Dumpty a A través de l’espill sobre el significat dels mots i mantenen aquesta conversa: -Quan jo uso una paraula vol dir el que jo vull que digui, ni més ni menys. La qüestió –diu Alícia– és si es pot donar a les paraules tants sentits diferents. La qüestió –replica Humpty Dumpty–, és qui mana. Nosaltres podem concloure, per tant, que si és com diu l’interlocutor d’Alícia i no hi ha res més que poder, qui mana té la veritat. En aquest cas, em pregunto, tant dolent és el liberalisme com alguns diuen? Comprensiblement avui mana, en el món intel·lectual, un pensament d’esquerres que demonitza el liberalisme. Dic que comprensiblement mana perquè a la crisi ens hi ha portat, en bona part, la cobdícia que no ha trobat aturador en normes o lleis. La desregulació a l’hora de fer negocis hauria permès que la cobdícia provoqués els mals que ha provocat. A més, el liberalisme hauria estat l’empara d’aquesta desregulació i d’aquest afany de lucre sense fre. La resposta que proposa l’esmentada esquerra és, doncs, regulació, intervenció i control i més control públic. Tan dolent és el liberalisme ? Què és el liberalisme? Un dels principals pares del liberalisme, John Stuart Mill, en qüestions econòmiques i d’organització social el situen en el que posteriorment s’ha conegut com a socialdemocràcia. D’entrada, doncs, no és veritat que el liberalisme sigui contrari a la idea d’igualtat. La socialdemocràcia tampoc s’oposa a la iniciativa privada en la creació de riquesa. Fins i tot la promou. Intervé, però, en la distribució de la riquesa, ja que té clar que per distribuir-ne, primer se n’ha de crear. Si Stuart Mill, i com ell els millors liberals, ho són és perquè en la defensa de la llibertat no contraposen la justícia i la igualtat. El nexe entre aquests objectius polítics està en el principi de dany. Tothom ha de poder fer el que vulgui mentre no generi dany a l’altre. Lògicament l’altre és qui ha de dir si se li està fent dany. Si hi ha conflicte entre el que hom diu que se li està fent i el que se li fa de veres, ho haurà de resoldre el jutge. Cal presentar denúncia, no obstant. La denúncia i la seva resolució limitarien, llavors, la llibertat. Val la pena tenir en compte això per entendre que la responsabilitat de la crisi ferotge que hem viscut, i que encara cueja, ha estat fer el que volia el poderós econòmic en el seu afany cobdiciós, sense denúncia del qui patia el dany (a voltes mogut també per la cobdícia). Alguna responsabilitat tindrem tots. Si hi ha hagut engany, com en les clàusules terra de les hipoteques, cal denunciar-ho. La llibertat, però, no ha estat la causa dels mals. El dany no s’evita només amb lleis. Les lleis han de servir per dificultar i reparar el dany, però no han de castigar la llibertat. A més, si bé les lleis són necessàries com a control extern, el vertader regulador de la llibertat és, i ha de ser, l’ètica com a control intern. El ver liberalisme no banalitza l’ètica, tot el contrari, l’eleva a l’altar que li pertoca, la font de la llibertat. La llibertat és total amb el límit de no fer mal a l’altre. L’ètica és el tribunal que ha de servir per evitar fer aquest mal. No facis als altres el que no vols que et facin a tu, resumeix l’ètica. L’ètica normativitza, no es normativitza. Només quan l’ètica falla, la llei ha d’actuar. No per més llei i més control que hi posem s’evitarà fer el mal. Però sí que es destruirà la llibertat i la iniciativa privada, i amb aquesta destrucció, també la creació de riquesa. El problema no és el liberalisme. La més que comprensible reacció davant de la crisi econòmica no hauria de negar la llibertat ni la iniciativa privada compatible amb la igualtat i la justícia. Tot el contrari, malgrat digui el que digui qui mana en aquest moment en el camp intel·lectual.