Els límits del mapa

El passat dia 16 ens reuníem a la Diputació de Lleida els alcaldes i representants dels municipis afectats per la problemàtica de la carretera N-230 i de les cambres de comerç de Lleida i Osca, convocats pels presidents d’ambdues diputacions. Un front comú demanat fa ja alguns mesos pel grup d’Unitat d’Aran a la Diputació de Lleida, amb la voluntat de pressionar el Govern de l’Estat per una urgent actuació en aquesta via. L’èxit de la cimera va ser un mèrit dels dos presidents, Joan Reñé i Miguel Gracia, que van ser capaços de trencar els límits del mapa i, per primer cop, abordar el problema de l’N-230 com un problema compartit entre dos províncies i un sol territori.

Un territori vast, escassament poblat i al qual aquesta carretera vertebra social i econòmicament. La via, que entra i surt d’Aragó a Catalunya convertint-se sovint en fita territorial que delimita administrativament aquests confins de les províncies, és alhora, el cordó umbilical que articula un valuós espai territorial, que va des de les planes del Segrià travessant les comarques de la Llitera i la Ribagorça, fins a l’Aran. Plana i muntanya. És innegable que el debat sobre aquesta carretera té una urgència molt destacada: la seguretat. Una seguretat avui condicionada per les deficiències vials, però especialment per l’intens trànsit pesat que passa per aquesta via. Els accidents setmanals ho certifiquen, l’últim, el d’un camió amb matèries perilloses que va tallar la carretera tota una jornada.

Però aquest és un debat que ens obliga a reflexionar sobre altres qüestions vinculades al debat territorial i que, malauradament, no tenen gaire presència en el debat polític a les institucions autonòmiques o estatals. Un debat que ens obliga també a revisar aquesta relació entre el nord i el sud, entre la plana i la muntanya, entre els límits del mapa aragonès i català, sovint convertit en terra de ningú. Ens obliga a revisar quin valor donem als pobles, als homes i dones que vivim en aquest ampli espai. I ens obliga a repensar com articulem la cooperació institucional en l’àmbit dels serveis públics per tal que, per exemple, les ambulàncies, com va succeir no fa algunes setmanes, no triguin hores a atendre els accidentats.

En definitiva es tracta de saber com reflexionem i actuem plegats per evitar esdevenir un simple lloc de pas i donar-nos una oportunitat de futur. Un futur en el qual ens cal decidir si carreteres com aquesta poden ser colonitzades pel trànsit pesant, que fa agonitzar les valls sota el quitrà i el fum dels motors, o exigim fórmules més raonables de moure les mercaderies i d’establir noves lògiques de mercat que donin vida a tots els pobles i articulin un territori viu. I sobretot, i potser el més important és com tots els que érem al voltant de la taula de la Diputació de Lleida, gent d’Aragó, Catalunya i Aran, de diferents pobles i províncies, aprenem a defensar col·lectivament un territori compartit que ens acull i que hem de saber convertir en oportunitat, alhora que el protegim i el preservem.