6-F: judici d’Estat

L’enèsim intent de boicot de la diplomàcia espanyola a la voluntat de l’executiu català d’exposar la solució democràtica al conflicte nacional que viuen Catalunya i Espanya ha posat en relleu, un cop més, la irrellevància espanyola en el context internacional. L’acte informatiu de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva al Parlament Europeu no tan sols no ha passat desapercebut, sinó que s’ha estès com una traca per les principals cancelleries i redaccions europees.

Des dels orígens de l’últim segle, el catalanisme s’ha esforçat a fer-se sentir més enllà del clos ibèric i del seu incondicional espai mediàtic. La posició de Catalunya en la Primera Gran Guerra (de suport als aliats) i fins al gran ressò, mediàtic i popular, del catalanisme bel·ligerant en l’històric judici de París sobre els fets de Prats de Molló són proves més que evidents d’interpel·lació catalana a la comunitat internacional.

L’assistència de 500 persones a l’acte de la Generalitat, entre les quals representants d’una setzena de països i els principals mitjans de comunicació del continent, són una mostra més que, en la política europea, comença a endevinar-s’hi una gran fatiga, lenta però creixent, davant la picaresca ancestral de la política exterior espanyola.

En un lapse tan breu de temps, el que va de la conferència d’Estat de l’executiu català a l’Eurocambra al judici –també d’Estat– de demà al president Mas i les conselleres Ortega i Rigau, l’opinió pública europea veurà, estupefacta, com cada cop és més viu i rutilant el matís de la intolerància d’Espanya contra el clam nacional i social de Catalunya, associat sempre a llibertats democràtiques.

Per tant, aquest mantenir-se al marge dels estaments europeus enfront del problema català és cada cop més prim, incòmode i difícil de defensar. Amb el procés judicial contra el president Mas (per facilitar el dret de vot dels ciutadans) i l’arrogància etzibada a l’Eurocambra (pel senzill fet d’explicar per què un moviment d’escrupolosa arrel democràtica, políticament plural i socialment heterogeni vol fer un referèndum sobre el seu venidor), l’Estat espanyol no només consuma el seu descrèdit democràtic, sinó que converteix Espanya en un autèntic problema europeu i en un veritable malson per a la comunitat internacional.

Amb el suposat diàleg nadalenc –que no passà de Sant Esteve– volien, de nou, abocar-nos al de sempre: una entesa imposada, una Pax Romana però a la castissa manera espanyola: amb la judicialització de les decisions emanades d’un Parlament escollit democràticament, i espectacles i circs mediàtics com els que acabem de viure aquests darrers dies.

Tot pot discutir-se en el marc constitucional –diuen; però mai no troben el moment de revisar-lo.

L’altre clàssic de l’immobilisme que treu el cap un dia sí i l’altre també –que tant agrada a dretes i esquerres unionistes– és que a la Carta Magna li queda prou recorregut per arribar a una nova entesa. Res de res, al meu entendre.

L’únic recorregut que ens han fet emprendre, de cap a cap, aquesta última dècada, és el del catàleg de totes les calamitats imaginables –i encara no hem arribat a l’última pàgina. Anem tirant, doncs. I demà, un cop més, siguem un clam per defensar la democràcia.