Va de democràcia

La democràcia és un sistema polític. El que caracteritza aquest sistema és com legitima la llei. La democràcia no emana de la llei, la legitima. De llei sempre n’hi ha. Fins i tot els més anàrquics acaben tenint les seves lleis. La condició racional de l’ésser humà obliga a organitzar la realitat que percebem de forma regular, és a dir, sotmesa a lleis. A més, la convivència també determina l’existència de lleis. Per tant, no és problema que hi hagi lleis. N’hi ha. Però per què aquestes i no aquelles? L’explicació està en la legitimació de la llei. I no hi ha tantes variants de legitimació. En gros n’hi ha dos. La legitimació del sistema autoritari, pel qual s’imposa la llei que dicta el més fort, i la legitimació del sistema democràtic, pel qual s’imposa la llei que dicta la voluntat de la majoria. D’altra banda, és veritat que llavors la llei organitza l’aplicació de la legitimitat. I és veritat que la democràcia, llavors, s’organitza d’acord amb les lleis que ha legitimat. Però no emana d’elles. De la mateixa manera que la força s’organitzarà d’acord amb la seva llei, però no emana d’ella. Per això, usar la llei per negar la legitimitat és totalment equivocat. Això per un costat. Per l’altre costat tenim que un conflicte polític és un conflicte de legitimitats, no de legalitats. Un conflicte legal s’ha de resoldre judicialment. Un conflicte polític s’ha de resoldre políticament. Tota altra solució només fa que augmentar el conflicte. El conflicte de legitimitats, en un context democràtic, és el conflicte entre majories i minories. Aquelles majories en un territori, poden ser minories en un altre, i a la inversa. Això passa entre Catalunya i Espanya. La majoria dels catalans volem votar i decidir (no dic en quin sentit, només dic que reconeixem el dret a decidir el nostre futur polític), en canvi (potser encara no, però sóc dels qui creu que això no serà mai) la majoria de la ciutadania espanyola no creu que els catalans tinguem aquest dret. Aquest conflicte de legitimitats, és a dir, d’acceptació o no de la llei (uns la veuen fixada per l’eternitat, i altres la vivim com una imposició) només es pot resoldre políticament. És a dir, només es pot resoldre a través del diàleg, en la seva versió més serena i intel·ligent, o a través de la negociació (en la seva versió més prosaica). Però, perquè hi hagi diàleg o negociació, s’ha de reconèixer l’interlocutor. S’ha de reconèixer que la veu i la decisió de l’altre val tant com la pròpia. En aquest moment, i ja fa segles, el govern espanyol és als antípodes d’aquesta possibilitat. Posar les urnes, això és el que va passar el 9-N del 2014, va ser una manera de saber què vol la ciutadania. De fet era una consulta. Conèixer què vol la ciutadania és la manera de legitimar la llei, d’una banda, i de l’altra de tenir els arguments vàlids per dialogar i negociar. Portar als jutjats aquells que van posar les urnes, només per això, és obstaculitzar el diàleg i la negociació. És empobrir la legitimació democràtica de la llei. És empobrir la llei perquè converteix l’àrbitre en un jugador més de l’equip rival. És reduir, per eliminació, el sistema polític imperant. Si, en gros, hi ha dos sistemes polítics, el democràtic i l’autoritari, a l’eliminar el democràtic només en queda un. I per acabar, cal assumir que al processar uns representants polítics per defensar la legitimitat democràtica, es processa tots aquells i aquelles que defensem la legitimitat democràtica i la dignitat de la ciutadania catalana a l’hora de decidir el futur del nostre país.