Benet Rossell, cineasta

A la gala de lliurament dels darrers Premis Goya, en el moment dels homenatges als companys que ens han deixat el 2016, va aparèixer la imatge i el nom de Benet Rossell, el nostre artista. Parlar de Benet Rossell cineasta no és una cosa menor, ja que va tenir una implicació directa en diversos projectes cinematogràfics, com a guionista, com actor, i com realitzador de curtmetratges o de curts artístics.

Per la gran pantalla va col·laborar amb Francesc Betriu en diferents pel·lícules. Primer va fer els decorats del llargmetratge Corazón Solitario del 1972, després com a director artístic l’any 1974 a Furia Española. Seguí la redacció de guions, conjuntament amb Gustau Hernández i Betriu va escriure l’argument de Fieles Sirvientes el 1979, i amb ells l’èxit de La Plaça del Diamant, com a film i sèrie televisiva de quatre capítols. Ja en un altre estadi de la seva trajectòria col·laborà amb Antoni Miralda en el guió de Barcelona. Gran Menú, i amb Carles Andreu escriví el guió de Despertaferro, un llargmetratge de dibuixos animat de l’any 1983.

Totes aquestes obres tenien una finalitat d’exhibició en els cinemes o televisions, però la gran obra de Benet Rossell s’havia d’inserir en els circuits del món de l’Art, i de la mà dels seus companys de París, Miralda, Rabascall o Xifra. És el moment previ a l’Era Conceptual, quan Benet Rossell promou i col·labora en experiències alternatives al cinema comercial. Filma en 16 mm. I comença a fer-ho amb l’obra Balena, del 1970. L’any següent, el 1971, conjuntament amb Jaume Xifra, fa Calidoscopi, i el 1973 amb Miralda París La Comparsita. Aquesta obra està filmada en 6 mm, dura 25 minuts i relata un viatge per París d’una escultura de Miralda d’un soldat que es va col·locant a diversos llocs públics de la capital francesa, sota la banda sonora de La Comparsita. El 1974, aquesta vegada amb Rabascall, fa Biodop, i el mateix 1974 Cerimonials, on es documenten les festes organitzades per Miralda, Rabascall, Selz i Xifra, que resumeixen perfectament els nous comportaments artístics que viu París en aquells anys. El 1975 fa amb Jean Pierre Béranger El cor és un plaer. El 1977 Atrás Etíope, i després Miserere amb Miralda, i Portrait, ja el 1980.

El mateix material cinematogràfic ha estat utilitzat sovint per diverses instal·lacions i projectes, com en uns inicis més llunyans va fer amb els Cultius Cinematogràfics, de l’any 1968, on enterrava negatius de films, o amb l’obra A priori del 1979, on enregistrava els seus dibuixos atorgant-los moviment.

Obres presentades en espais museogràfics han incorporat negatius de films, com a Micro Òpera 2 a la Fundació Miró de Barcelona.

Diríem que Benet Rossell va ser un cineasta atípic, interrelacionant sempre dibuix i pintura amb moviment. L’any 1990 l’Anthology Film Archives de Nova York li va dedicar una mostra amb dues sessions on es projectaren tots els seus films, en una primera sessió els seus vídeos, i en una altra el seus films.

L’agraïment, doncs, a l’Acadèmia, que va pensar també en un cineasta iconoclasta.