CRÍTICADEARTE
‘Gènesi’, escultura d’Abad Gil
De seguida que el vaig conèixer i tractar vaig congeniar amb l’Abad pare. Jo l’anomenava així per diferenciar-lo del seu fill, Toni Abad, que era company meu d’estudis a la Universitat de Barcelona. Amb la manera d’anomenar-lo no hi havia uniformitat, molts li deien Antonio, i ell signava Abad Gil. Era una persona que maldava per esperonar els actius de l’art. Empenyia en favor de l’art, i si trobava correspondència s’obria a mostrar-te el seu treball. Tot era un espai d’intimitat, ja que l’única obra pública de llavors era aquesta Gènesi que es trobava al Parc de les Basses. Un dia em va fer pujar amb ell per mostrar-me-la. L’acaronava amb entusiasme. L’Abat pare era tot un escultor, que coneixia bé els materials i la manera de resoldre els problemes de la forma i les textures. Gènesi era de marbre blanc, i el marbre el dominava pel seu ofici. A poc a poc vaig entrar en el seu món de volumetries. Normalment treballava amb una escala molt més petita, amb peces de fang que després fonia en bronze, i on dominava un diàleg entre la figuració i l’abstracció.
L’exemple més notori d’aquesta manera seva de treballar amb resultat de bronze és la gran escultura de l’home amb els braços recolzats a les cames que està situada davant del Govern Civil de Lleida. Aquesta peça formava part d’una iniciativa de Jaume Magre de difondre els escultors lleidatans i d’instal·lar-los als carrers de la ciutat. Hi va haver un cicle d’exposicions i d’instal·lacions, de Cristòfol, d’Antonieta Aguiló i d’Abad Gil. Quan va tocar el torn de l’Abad, en el catàleg crec recordar que es va publicar una imatge de Gènesi.
L’Abad va fer molt per la cultura artística de Lleida, des que va venir a la ciutat i va treballar en la restauració de la Seu Vella. Va ser ell un dels membres fundadors del Cercle de Belles Arts, i sempre animava el reencontre de Lamolla, Viola i Cristòfol. Tingué una amistat sòlida amb l’Albert Coma Estadella, que el va empényer a participar en iniciatives dels artistes en plena transició. L’any 1976 participà en la mostra que inaugurava l’espai de la Finestra Oberta amb l’Albert Coma, Garcia Sarramona, Ibañez, Jové, Lamolla, la Rosa Siré o Josep Ripoll.
No va ser fins al final de la seva vida que va tenir l’oportunitat de veure una mostra antològica de la seva trajectòria. No va poder assistir a la inauguració, però al llit de l’hospital va poder veure les proves del catàleg. Uns anys després es va organitzar una mostra dels seus dibuixos amb un muntatge genial del seu fill.
Sovint, quan passo per la plaça Ricard Viñes, penso on han anat a parar les seves delicades escultures, i recordo amb simpatia la generositat de l’home. Gènesi és un bon exemple del seu quefer. Ara ha deixat les Basses per la gespa de l’edifici del rectorat de la Universitat de Lleida. Té una major visibilitat. Pot convidar els que la mirin a interessar-se, no només pel sentit de l’obra, sinó per la personalitat de l’artista.
Sobre el primer aspecte cal veure-la inserida en el debat que a la meitat del segle XX van generar l’abstracció i la figuració en un camí de recerca per unificar ambdós conceptes. Pel que fa a l’home, pot motivar la descoberta d’un escultor que venia d’una tradició diferent de la nostra i que va poder gaudir-la en la intimitat i en la fraternitat dels seus, i que mereix ser conegut en la profunditat de la seva trajectòria.