L’oasi lleidatà, en decadència

Podeu fer un repàs dels últims dos anys de les notícies generades pel govern de la Paeria sobre l’atenció social a les persones. Contrasteu les accions que s’hi detallen: res més lluny de la realitat. L’actual legislatura va començar amb una negativa rotunda del govern municipal sobre l’alarmant situació de pobresa que moltes veïnes de Lleida estan patint. L’oasi lleidatà entra en decadència.

A Lleida, com en molts altres indrets de Catalunya, la pobresa augmenta. Segons dades de l’Idescat (2015) el 23,5% de la població viu en risc de pobresa i exclusió social i el 34% de les famílies viuen amb dificultats arribar a final de mes. La pobresa no es pot vincular a un col·lectiu nacional o ètnic concret, en els darrers vuit anys s’ha ampliat el gruix de la classe treballadora que cau en l’extrema pobresa i el sensellarisme. Al nostre entorn hi ha qui perd el salari, la capacitat de mantenir-se i mantenir la família, tenir llum, aigua, aliments; pateixen la privació del dret a l’habitatge digne... Com serà el futur d’aquestes veïnes? Com serà el futur de la ciutat? Quines són les polítiques del govern de la Paeria? Difícil d’asseverar si realment es té un projecte d’abast social. No hi ha un pressupost adequat a les necessitats. Tampoc hi ha una estratègia global que reverteixi la situació, ni tan sols voluntat política manifesta. En els vint mesos de legislatura s’han debatut moltíssimes mocions que reclamaven el compliment de la llei de pobresa energètica i el dret a l’habitatge. El reconeixement del govern municipal, amb el cap cot, que “potser sí que a Lleida hi ha gent que pateix” no solucionen les indignes condicions de vida de molta gent. Calen esforços polítics i pressupostaris per combatre la pobresa: i no oblidem, la pobresa és causada per l’extrema riquesa. L’atenció social a les persones s’ha privatitzat a entitats del tercer sector: algunes professionalitzades, però d’altres de vocació purament assistencialista. La privatització ha conduït a una manca de control i d’exigència sobre aquest servei: sembla que tot s’hi val. Lleida no disposa d’un alberg públic (l’alberg privat, Jericó, et deixa dormir tres nits al mes). Tampoc hi ha recursos residencials per a dones que surten de la violència o es troben excloses socialment per l’augment de la feminització de la pobresa. Només hi ha un sol menjador públic saturat pel nombre de demandes (ofereix sis àpats calents al mes). L’empresa Municipal d’Urbanisme no disposa d’un parc d’habitatge social adequat. Amb tot, creix la criminalització de la pobresa per part d’associacions de veïns i entitats –potenciades per les relacions viciades entre poder i societat civil–. Es tomben mocions que reclamen empadronar la gent allà on viu, encara que sigui en habitatges recuperats dels bancs. El PDeCAT, al Congrés dels Diputats, utilitza el conflicte de la Bordeta per tirar endavant –amb el suport del PP– una llei que agilitzi els desnonaments de pisos ocupats. Quin projecte polític hi ha darrere del regidor Rodamilans, quan enlloc d’afrontar els problemes de la ciutadania i corregir el rumb de la seva regidoria, assenyala la gent que defensa col·lectivament els seus drets?