COLABORACIÓN
Tipus d'interès
Economista
La Reserva Federal (RF) acaba d’apujar de nou el tipus d’interès deixant-lo entre el 0,75 i l’1%. Al llarg d’aquest any ja ha anunciat la presidenta de la RF, Janet Yellen, que l’apujarà dues vegades més fins arribar a final de l’exercici a l’1,75%, i es vol arribar al 2019 al 3%. Està tan calenta l’economia nord-americana com per refredar-la d’aquesta manera? No, amb un creixement del PIB l’any passat de l’1,6% i amb una inflació del 2,1%, aquest augment del cost del diner no és justificable, malgrat que la taxa d’atur sigui del 4,2% i pugui semblar que un increment fort de la demanda acceleri la inflació, fins ara moderada. Sí que el dèficit comercial dels EUA va ser l’any passat de 502.300 milions de dòlars, el més alt dels últims quatre anys, però si s’hagués volgut atacar, el més normal hauria estat, precisament, devaluar el dòlar, tot el contrari d’ara, que el que passarà és que es revaluarà. La justificació d’aquesta alça l’hem de buscar en no caure un altre cop en una bombolla de preus com la que es va viure abans de la crisi, generada per una política de baixos tipus d’interès, aquesta és la raó més rellevant, no caure de nou en el mateix error. Tanmateix, els seus efectes aniran més enllà del fet d’evitar la bombolla. D’entrada, i al marge d’aquesta lluita contra una altra possible bombolla, aquestes pujades es justifiquen per el gran deute públic que tenen els EUA que s’ha convertit en el país, en valors absoluts, amb més deute públic del món. La pujada dels tipus d’interès funcionarà com a atractiu per al capital estranger, que anirà a col·locar-se als EUA tenint el país més recursos per finançar-se i poder rebaixar el seu nivell de deute que al final del 2015 superava els 17 bilions d’euros, un 105,2% del seu PIB. Vull recordar només que, abans de la crisi, el deute públic representava el 64,0% del PIB. Al mateix temps, aquesta arribada de capital estranger generarà una revaluació del dòlar enfront les altres monedes més fortes que li podrien fer competència. Clar, immediatament, podem pensar que aquesta revaluació del dòlar farà que encara pugin més les importacions i baixin les exportacions, amb la qual cosa no se solucionarà el gran dèficit comercial al qual hem fet ja referència. No, no van per aquí els trets, el que es busca es que a aquesta revaluació del dòlar responguin també els Bancs Centrals dels països més avançats, concretament Europa, i consolidar així la guerra de divises anunciada.
Què farà el Banc Central Europeu (BCE)? De moment, a partir de l’1 d’abril, reduirà la compra de deute sobirà i corporatiu del països de la zona euro passant dels actuals 80.000 milions mensuals als 60.000. Podrà mantenir l’actual tipus d’interès del 0% apujant-lo la RF tres cops aquest 2017? Penso que no, que més aviat o més tard haurà de tocar també el tipus d’interès a l’alça perquè no interessa un euro a la baixa enfront al dòlar durant molt de temps, senzillament pel que representaria de feblesa econòmica europea. De moment, els nervis de la cancellera Merkel van per aquí. L’Europa de les dues, tres o quatre velocitats o el grup de països forts separats dels altres no es res més que una resposta a l’alça del dòlar i també a la pujada d’interès del BCE per evitar la caiguda de l’euro. I una política així només la pot aguantar Alemanya i tot just França del grup de països més grans, ni Espanya ni Itàlia sortiran ben parats en una pujada dels interessos per fer front a la revaluació del dòlar ja que el pagament del seu deute s’encarirà perillosament. I si l’euro segueix l’escalada del dòlar les exportacions catalanes i espanyoles es veuran també negativament afectades, s’haurà acabat la trampa fent el solitari de guanyar competitivitat abaixant salaris. S’acosten temps d’incerteses i preocupacions.