Afrontant les crisis i preservant la dignitat

No sóc pas expert ni en agricultura ni en ramaderia, malgrat que sóc nét, fill, germà, cunyat i cosí de pagesos i de ramaders i de jove em vaig fer un tip de collir fruita, alimentar vedells, plegar ous i netejar porcs. Potser per això, quan aquest mes passat vaig veure desfilar orgullosos els pagesos i els ramaders amb els seus tractors, vaig pensar que jo també hauria fet el mateix. Considero que van fer ben fet de sortir a vindicar al dret a guanyar-se la vida amb el seu treball i a ser valorats com cal. Com faran ben fet a tornar a manifestar-se cada vegada que ho valorin necessari. Al cap i a la fi, qualsevol societat és el resultat d’un equilibri d’interessos de vegades contraposats i cadascú ha de vetllar pels seus sense malmetre els generals.

Ara bé, des que tinc ús de raó que percebo en els nostres pagesos i ramaders el sentiment de crisi, de ser víctimes d’unes forces econòmiques i socials que els menystenen. De fet, el nombre de titulars d’explotacions agropecuàries no ha fet sinó minvar els darrers quaranta anys, fins a arribar a percentatges ínfims. Suposo que en aquest sentiment de crisi permanent hi ha tingut molt a veure aquesta reducció brutal i també el fet que mai no s’han sentit prou reconeguts ni prestigiats.

De la mateixa manera que s’ha reduït el nombre de titulars d’explotacions agropecuàries, però la producció d’aliments no ha decaigut, ans el contrari. Vull dir, per tant, que han desaparegut molts pagesos no pas perquè allò que produïen no tingués mercat, sinó perquè la productivitat ha augmentat de forma prodigiosa. El sector, doncs, no ha parat d’invertir per ser més eficient i produir més aliments amb un cost més baix i de més qualitat. És clar que, en contrapartida, cada cop ha hagut d’esmerçar-hi més capital, alhora que ha hagut d’afrontar la pressió de les normatives mediambientals per tal de pal·liar els efectes de la producció intensiva sobre el medi.

El problema principal dels nostres pagesos i ramaders entenc, però, que són els preus que reben pels seus productes, sobre els quals poc poden influir-hi perquè és la gran distribució, sovint en poques mans, que els estableix. La carn, la fruita o les hortalisses que produeixen, doncs, tenen mercat i sortida i són rendibles, sempre que una part més gran del preu final sigui per a ells. I aquí és on plora la criatura, sense que de moment s’hagi trobat la fórmula per consolar-la, tot i que jo crec que existeix.

Al meu parer, el remei consisteix que el productor cobreixi tota la cadena de valor: des del tros i la granja fins a la lleixa de la botiga. És a dir, cal que, a més de produir, processi, envasi i comercialitzi. Si no participa en tot el procés fins que la carn, la fruita l’oli o l’hortalissa fa cap a la cistella del consumidor, el seu marge de benefici el fixarà sempre el qui intervé en el tram final.

D’exemples ja en tenim de reeixits. En poso dos de prou coneguts en el meu territori. Un són les botigues de la Cooperativa de Guissona. Comercialitzant la seva carn directament, han aconseguit tancar el cercle i eliminar tots els intermediaris. Han fabricat el pinso, han criat els mamellons, han engreixat el porcs, els han escorxat i finalment n’han venut la carn especejada al consumidor final. En aquest moment, per cert, la Cooperativa de Guissona ha anunciat un pla d’expansió que demostra la viabilitat del seu model de negoci. L’altre exemple és la fabricació dels iogurts la Lletera a Juneda. No tenen res a veure amb Guissona (perquè són petits i competeixen en un altre segment de mercat) excepte en una cosa fonamental: també s’ho fan tot ells i no depenen de cap intermediari que determini el seu marge de benefici. Uns, doncs, són un gegant que competeix per preus, venent proteïna molt econòmica en el segment majoritari de qualitat mitjana/alta. L’altre és una puça que ocupa el segment més alt de qualitat, i competeix apel·lant a la proximitat i a l’autenticitat. Ambdós, però, són viables i tenen futur.

O els nostres productors agropecuaris els emulen, acollint-se a tots els models intermedis que separen un gegant d’una puça, o no ens en sortirem i cada any sentirem els planys d’un sector o altre per l’ensorrament catastròfic dels preus en origen. Ja sé que dir-ho és més fàcil que fer-ho, però crec que no tenen una altra escapatòria.

D’altra banda, el model de negoci de Guissona i la Lletera, tenen encara un altre valor afegit fonamental per a Ponent. Em refereixo que quan processen i envasen, permeten crear in situ una indústria transformadora ( i molts llocs de treball) bàsica per rescabalar-nos de no haver pogut o sabut fer al seu dia la revolució industrial i haver esdevingut una societat eminentment de pagesos, comerciants i rendistes, però amb escassos industrials. Cada safata de llom que Guissona envasa i cada iogurt que la Lletera elabora, és una canal de porc o un litre de llet que els camions ja no han de transportar cap a les potents indústries agroalimentàries de Barcelona i la Catalunya central.

Per tant, cal traure tants cops com calgui els tractors a les carreters i vindicar l’orgull de ser pagès i ramader: i tant!, però també cal abocar-se a crear indústries d’elaboració i transformació i a vendre el producte acabat directament al consumidor, per tal que no sigui la gran distribució i les seves marques blanques, la qui talli tant el bacallà. El flamant Director General d’Alimentació, Qualitat i Indústries Alimentàries, Carmel Mòdol, que en sap molt més que jo de tot això, segur que hi ajudarà i sabrà fer un diagnòstic molt més complet que el meu.