L'Alcalde va nu

El passat 18 de març gairebé 500 persones van sortir al carrer per demanar que a Lleida la Paeria sostregui les plaques que commemoren exalcaldes i altres càrrecs que van governar o tenir relació estreta amb el franquisme durant l’època de la dictadura. Aquesta demanda no és un caprici ni una voluntat de buscar les pessigolles al govern de la Paeria perquè sí, és la voluntat d’acomplir amb una Llei de Memòria Històrica que els mateixos diputats del PSC i PSOE van impulsar al Congrés.

El debat i la votació d’una qüestió com aquesta havia de recaure en el Ple de la Paeria, que és qui té les competències per decidir sobre el nomenclàtor de la ciutat, però la majoria del ple, inclosa CiU no va voler “convertir-ho en una qüestió política sinó científica”. És per aquest motiu que l’executiu d’Àngel Ros confiava que la comissió d’experts creada per estudiar el nomenclàtor resolgués el problema indicant els noms de carrers que havien de ser eliminats, però el consell d’historiadors, encapçalat per l’historiador Manel Lladonosa, va decidir, com era de preveure, que no era una qüestió només acadèmica purament sinó que la decisió era política de manera que la pilota li va ser retornada novament al govern municipal. La dignitat de la família Cantano, representada per Rosa Peñafiel, néta de l’històric militant i exregidor del PSUC Antonio Cantano, és el motor de la plataforma Lleida Lliure de Franquisme. Estem davant una mobilització ciutadana sense precedents que de ben segur guanyarà els seus propòsits perquè és de sentit comú. Ramon Areny Batlle va ser alcalde de Lleida del 1939 al 1941 i durant el seu mandat a Lleida van existir, a banda de la presó, tres camps de concentració, 558 persones van ser afusellades a Lleida (148 sense judici) i 169 persones van anar a la presó. Per si això fos poc, 359 persones van ser expedientades pel Tribunal de Responsabilitats polítiques.

No podem permetre de cap manera que un personatge d’aquestes característiques tingui un carrer tan important front el nostre riu mentre a Cantano se li reserva un carrer en una zona no urbanitzada. És un insult i una falta de respecte que el govern de la Paeria ha gestionat maldestrament des que ICV va començar a reclamar el canvi de placa de l’Alcalde Areny per la d’Antonio Cantano l’any 2013, any de la seva mort. Puc arribar a entendre la intencionalitat de l’Alcalde quan diu que l’exercici de la política ha de ser reconegut, però això no pot voler dir en cap cas que qualsevol persona que hagi exercit la política mereixi un reconeixement, especialment si es demostra que ha fet mèrits durant una dictadura feixista o si es tracta d’un personatge demostradament corrupte. L’Alcalde Areny tenia totes dues virtuts.

Recordo el debat l’any 2007 que es va obrir al Congrés arran d’aquesta llei, calia un acord i es va fer un gran esforç a pesar que hauria pogut ser una llei més contundent en les seves condemnes al franquisme, la il·legitimitat o la nul·litat dels judicis franquistes, però calia ser pragmàtic, era aquesta llei o cap i va poder prosperar amb els vots favorables de tots els partits excepte ERC i el PP. Si bé la llei era escassa, en el cas del nomenclàtor de Lleida sí resulta molt clara en el seu article 15 sobre “símbols i monuments públics”. Concretament l’article diu que les “administracions públiques, en l’exercici de les seves competències, prendran les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la revolta militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura...”. A pesar de la supèrbia de l’actual equip de govern encapçalada per les polèmiques declaracions del seu Alcalde Àngel Ros, el consistori ja ha hagut de cedir en la retirada a corre-cuita de 340 plaques del Ministerio de Vivienda que contenien els jous i les fletxes falangistes. Si això és així és gràcies a la pressió feta per la mobilització i per les 1.300 adhesions al manifest Lleida Lliure de Franquisme, de les quals 56 són col·lectives i perquè el govern sabia que el dia 20 de març, 12 col·lectius presentarien una demanda judicial un cop esgotada la via administrativa i desatès el requeriment. Davant la gran quantitat de contradiccions flagrants en què s’ha endinsat l’actual equip de govern de la Paeria només es poden pensar dues coses: o bé l’Alcalde va nu i tothom s’ha adonat menys ell que incompleix la llei i la voluntat d’un poble en moviment que està deixant molt clara la seva voluntat (dins i fora de Lleida), o bé el govern de la Paeria va venut pels seus acords amb Ciutadans. O totes dues coses. Sigui com sigui el resultat fa que encara ens haguem d’avergonyir de l’enaltiment de vuit alcaldes i càrrecs, els noms dels quals llueixen rutilants a les parets dels edificis lleidatans mentre altres persones que van patir tortures i van ser afusellades per lluitar pels nostres drets, homes i dones, resten en l’oblit. La memòria dels anònims és la memòria d’una majoria social i amb el temps, la guanyarem.