Qui i com són els defraudadors

La nostra societat assisteix perplexa als diversos episodis de corrupció i comissió de frau que es detecten a la nostra a empreses, partits i institucions. I no és per menys, atesos els perversos efectes que les seves conseqüències tenen tant en prejudicis econòmics directes com per a la pròpia moral de la societat. Encara que els casos més propers creen una indignació ciutadana més gran, la seva extensió té –amb diferents intensitats– un abast mundial. Així ho constaten lamentablement les nombroses i documentades investigacions d’entitats públiques i privades com l’Eurobaròmetre de la Comissió Europea, l’Índex de Percepció de la Corrupció de Transparència Internacional o el recent estudi global sobre el frau de l’ACFE (Association of Certified Fraud Examiners). Davant tot això és lícit que la ciutadania es pregunti com i per què es cometen aquests actes fraudulents; o si existeix un perfil del defraudador, del corrupte. El criminòleg nord-americà Donald Cressey va establir, ja a l’any 1973, l’anomenat “Triangle del Frau”, en què descriu els factors que afavoreixen la seva comissió. El frau comporta l’existència d’un incentiu o d’un element de pressió per cometre’l, sigui una motivació personal o empresarial; la percepció d’una oportunitat per dur-lo a terme, on el defraudador té una situació de confiança i status a la seva organització on no existeixen –o són febles– els controls interns i externs, i finalment, la comissió del frau requereix d’una racionalització de l’acte per part de qui el comet, sigui un sentiment d’injustícia, l’autopercepció de superioritat o la imitació de conductes similars d’iguals o superiors. Davant aquestes pràctiques, una de les mesures de prevenció més efectives fins al moment ha estat la creació a les empreses i organitzacions de canals de denúncia o bústies ètiques i de bon govern, una eina que ha de garantir la confidencialitat, anonimat i protecció dels denunciants. I juntament a tot això, són imprescindibles un millor coneixement de les causes, dels factors personals i organitzatius que poden facilitar aquestes males pràctiques, dels senyals d’alerta que es poden observar, i unes vies adients per canalitzar-les. La constatació de l’existència del frau i la corrupció com a fenòmens universals –i els gravíssims i perniciosos efectes econòmics i socials que comporten– exigeixen tant el compromís i acció dels responsables de totes les institucions públiques i privades com un bon funcionament dels òrgans de control intern i extern. Però cal alguna cosa més. Les autoritats, governs i òrgans de control són els principals responsables de la previsió i control del frau, però ha de ser la societat en el seu conjunt qui es posicioni i afronti la necessitat de combatre i eliminar aquesta xacra social. Atesa la seva magnitud i perversos efectes sobre el benestar general, només amb el compromís col·lectiu aconseguirem mitigar aquest execrable fenomen global, que a Europa s’estima que pot arribar a desviar 120.000 milions d’euros anuals.