Reflexions sobre la independència (1)

Us proposo un seguit de reflexions personals sobre la independència política de Catalunya, en forma de quatre articles. Pretenc oferir unes reflexions més de fons que de temes de mera actualitat. Per exemple, s’està usant la justícia com a arma política. És lògic que l’Estat es vulgui protegir usant la legalitat vigent. Però no és tan lògic que ho faci de forma no equitativa. Hi ha usos diferents de la llei segons sigui allò que es persegueix. No és igual l’ús de la llei que es fa per perseguir el moviment independentista que el que es fa per perseguir l’Estat en la seva resposta barroera, i fins i tot il·legal, a l’independentisme (operación Cataluña, entre d’altres). Podríem aprofundir en aquest tema d’actualitat, però no és ben bé això el que us proposo. Els temes de més actualitat, com aquest de la no-equitat en l’ús de la llei, seran usats com a exemples per reflexionar més a fons. En aquest primer article, us suggereixo el tema dels objectius, les estratègies i les tàctiques i les seves relacions. L’objectiu és el resultat que es persegueix assolir a través d’unes determinades accions. L’objectiu necessita justificació. Aquesta justificació es basa en arguments i raons necessàries, tot i que no són suficients per assolir-lo. D’altra banda, l’estratègia és el pla que dibuixa el camí que ens ha de permetre arribar a l’objectiu. L’estratègia pot incloure alternatives al camí traçat, però formen part d’ella mateixa. L’estratègia ha de tenir la voluntat de permanència malgrat les circumstàncies. Ha de tenir en compte les circumstàncies, però aquestes no poden fer variar contínuament el camí emprès. Queda la tàctica. La tàctica és la decisió que es pren per fer front a cada circumstància i continuar fent camí. La tàctica és, i ha de ser, més variable. No pot ser rígida. És veritat que poden haver-hi pautes, en la tàctica. Davant de circumstàncies semblants caldrà usar tàctiques semblants. També és cert que a vegades s’han de canviar les pautes de la tàctica per descol·locar l’adversari. Fet el marc conceptual, apliquem-ho al moment que viu la societat catalana, les seves aspiracions sobiranistes i l’enfrontament amb l’Estat espanyol. L’objectiu per part d’un gruix molt important de la ciutadania de Catalunya és ser considerat com a nació, com a comunitat política diferenciada o subjecte polític, és a dir, ser sobirà igualment que la resta de les nacions sobiranes. Una part molt àmplia d’aquesta majoria té l’objectiu d’expressar aquesta voluntat a través d’un Estat propi i independent, convençuda (arguments) que és la millor forma de garantir el benestar i el progrés, així com la identitat. L’objectiu per part del govern de l’Estat espanyol és no desmembrar-se i mantenir la unitat política de l’Estat. Són objectius oposats, però no incompatibles. Les estratègies són diferents. En el cas del sobiranisme català, l’estratègia és poder-se expressar en un referèndum, i en el cas del Govern espanyol és demostrar qui té el poder (la força davant dels arguments). Queden les tàctiques. Com en una partida d’escacs, el moviment d’un condiciona el de l’altre, i així progressivament. Alguns comentaris a aquest escenari. Els objectius són oposats, però no incompatibles. L’objectiu del sobiranisme català no va d’infraestructures. És de reconeixement. El reconeixement, i la sobirania que li és implícita, ha de servir per poder fer millors infraestructures, entre d’altres, però l’objectiu és el reconeixement. L’Estat propi és una forma de reconeixement internacional alliberant la necessitat d’afirmar-nos per oposició a l’Estat espanyol, que és el que s’ha fet en bona part de la nostra història. A més, així s’allibera, també, l’Estat espanyol d’afirmar-se negant-nos, cosa que ha fet i fa des de fa segles. Ser anticatalanista dóna rèdits electorals a Espanya. Poden haver-hi altres formes de reconeixement que no sigui l’Estat propi, però no es troben en les propostes de l’Estat espanyol (de fet, no hi ha cap proposta). Pel que fa a l’estratègia, també hi ha la possibilitat de trobada, ja que el referèndum és possible en el marc legal actual. Però no hi ha voluntat política. A més, pel que fa a l’estratègia política de l’Estat espanyol de judicialitzar les demandes sobiranistes (demostrant qui té la força), pot ser comprensible, com deia a l’inici de l’article, però és un greu error si es pretén donar resposta al plet polític a través d’aquesta forma. És una estratègia que impossibilitarà la simultaneïtat d’objectius. En darrer terme, trobo molt a faltar una visió clara dels objectius i les estratègies i un excés de tactisme. Segur que hi ha massa tactisme per ambdues parts, però, sense que el fum del cor obnubili la claror del cap, el tactisme per part de l’Estat és excessiu. Sé que algú pot dir, com m’ha dit, que la seva estratègia és una tàctica aparentment sense estratègia. Cal no oblidar allò “que surta el efecto sin que se note el cuidado”. L’efecte el coneixem: assimilació nacional i aprofitament econòmic. No obstant, alimentar-nos només de la falta de proposta seria un error. Però, dels errors, en parlarem en un segon article.