Els llibres de Carles Hac Mor

Dissabte vinent, dins els actes que commemoren encara el Dia Internacional dels Museus, s’inaugura a la Fundació Viladot una exposició dedicada als llibres de Carles Hac Mor. Però és el poeta un artista explicable en una mostra? El mateix podríem pensar o dir de Viladot, encara que en el seu cas podem dir que era un poeta visual. I Carles Hac Mor què era? L’exposició dóna les claus de la resposta. Una persona que va editar més de cinquanta llibres de poesia i narrativa permetria afirmar que pot ser dita com escriptor. Amb aquesta afirmació no definiríem correctament l’autor, ja que a més d’escriure i publicar, Carles Hac Mor va participar d’un activisme dels mots força singular: accions, lectures, enregistraments de vídeo, edicions bibliogràfiques... moltes d’elles fetes a terres lleidatanes, i en companyia d’una trilogia que substituïa la clàssica de Viladot-Tepat-Vallverdú, i que es centrava en l’Àngel Jové i Benet Rossell. Tots tres varen protagonitzar algunes iniciatives que resten a la memòria, com el projecte De Franja pur, que es va concloure amb llibres, vídeos i exposicions.

En tot cas Carles Hac Mor no va ser un poeta a l’ús, malgrat rebre distincions i publicar en editorials de tota mena, i ho dic així, pel fet de fer-ho en editorials com Pagès, que té cura de la seva obra completa, o de Cafè Central, que representa una alternativa de plaquettes i obres de circulació específica.

Els seus primers llibres són fets en plena Transició dels anys setanta. Abans, Carles Hac Mor havia participat de l’escena de l’art conceptual català, i tenia uns lligams amb alguns dels artistes d’aquest moviment. Fa ben poc l’Institut d’Estudis Ilerdencs li dedicava una mostra sobre la seva col·laboració amb Ferran Garcia Sevilla. Llavors publicava articles i poemes vinculats a projectes com Tecstual, la revista Diwan o Arc Voltaic.

L’any 1979 va publicar amb l’artista Eugènia Balcells el llibre Anar i Tornar, on alternaven frases seves amb fotografies recuperades de l’Eugènia. Aquesta obra va transcendir la nostra escena i figura normalment a les antologies internacionals de llibres d’artista com un dels pocs exemples referits a Espanya. És exactament un llibre de l’època, marcat pel conceptualisme. Ja en aquesta època Carles Hac Mor va defensar un poètica creativa, quan va impulsar amb Benet Rossell i altres col·laboradors la recuperació de la figura d’Arthur Cravan , a través de textos i accions reivindicatives.

Posteriorment comença a col·laborar a l’editorial Cafè Central, que li permet publicar textos experimentals com Noséquè del 1990, S’ha rebentat l’hospici del 1992, o Òrsides i fems del 1993. En alguns llibres demana col·laboracions amb nous artistes, que il·lustren cobertes o interiors, i escriu moltes obres en col·laboració amb Esther Xargay, com Epítom infra nu o no del 1998, i en alguns casos en format DVD com la Sextina al microscopi del 2003.

En tota aquesta aventura vital, basada en el llenguatge, s’hi van afegir moltes col·laboracions amb creadors que participaven del seu activisme... Els poetes Víctor Sunyol, Antoni Clapés, Carles Sanuy, Xavier Garcia o artistes com Nora Ancarola, Marga Ximénez, Jordi Aligué, David Ymbernon o Joan H. Casellas. Es tractava d’una família on Carles Hac Mor era el referent.

En acomplir-se l’any del seu traspàs, aquesta mostra recorda la manera ambivalent de revisitar-lo, ja sigui en format llibres o en format expositiu, per concloure que aquests poetes experimentals dels anys setanta són, si més no, un exemple d’un activisme conceptual on no errem si els situem, també, com artistes.