Reflexions sobre la independència (3)

Hi ha qui diu que el problema de l’independentisme català és que no queden clares les ganes reals de la independència. L’Estat espanyol no s’ho acaba de creure. Potser ara comencen a mostrar una certa preocupació perquè hi veuen voluntat real. Però això de la voluntat és quelcom voluble. “Veles e vents”, diu el poeta, fan variar les nostres preferències i les nostres voluntats. Els vents de la crisi han afavorit les ganes de l’Estat propi. La crisi ha posat de manifest que les catalanes i els catalans generem uns recursos suficients perquè hauríem patit molt menys les retallades i altres símptomes de la crisi que estem patint. És injust ser els segons a aportar a l’Estat i ser els catorzens a rebre. Això ho patim tots els ciutadans catalans i ajuda a augmentar la voluntat majoritària a favor de més autogovern i d’Estat propi. Això vol dir que passada la crisi baixarà la voluntat independentista? Pot semblar que l’actitud del govern de l’Estat es pugui interpretar així. És així? La voluntat sobiranista a Catalunya no s’alimenta només de les ganes d’administrar els recursos propis. Aquest és un argument molt important. El reprendré immediatament, però abans crec que cal posar en valor l’argument d’identificació que ens fa voler la independència a molts. L’Estat espanyol ha impedit, i impedeix, la identificació amb ell. No és possible per a moltes catalanes i molts catalans. En lloc de fer propostes obertes, ens proposa l’assimilació. Hi ha una bossa important de la ciutadania catalana que no depèn de les circumstàncies econòmiques per voler la independència. Algú parla del sector dur de l’independentisme. Però si hi ha sector dur, vol dir que hi ha d’haver un sector tou que depèn més de la proposta econòmica i social que se li faci. Aquests dos sectors existeixen en els dos costats. L’unionisme també té un sector dur i un sector tou. Aquest sector tou també és susceptible de ser captat per part de l’independentisme amb una proposta atractiva. Només pot ser la de benestar i progrés social. Cal tenir-ho molt en compte. Els independentistes tenim l’avantatge que les propostes de benestar i progrés que ens fa l’Estat espanyol, de moment, no són prou atractives per alterar la voluntat del sector tou de l’independentisme. No obstant, l’Estat té una altra eina: la por. Fan servir la por (“vagarem per l’espai sideral”, entre molts altres exemples). Però la por és un reforç negatiu que serveix per evitar una conducta, no per promoure una conducta o voluntat. Per això, hem de cuidar molt la proposta positiva i il·lusionant de l’Estat propi. Sense ser incauts, però, a l’hora de valorar la por com a factor que pot afectar el sector més tou de l’independentisme.

Diuen que Salvador Madariaga, ambaixador espanyol a la Societat de les Nacions als anys 30, deia que la diferència entre un català autonomista i un d’independentista és el grau d’emprenyament. Dit d’una altra manera, el grau de la voluntat independentista depèn de com ens emprenya l’Estat espanyol. Això suposa que en l’ADN dels catalans hi ha la voluntat d’autogovern. El grau de voluntat d’autogovern pot variar, però només en grau. Cal tenir-ho en compte i lligar-ho a una altra de les idees ja defensada per un dels prohoms de la catalanitat: Joan Maragall. El poeta deia que només serem independents quan aconseguim ser-ho mentalment. Quan ens ho creguem. Expliquen l’anècdota que el president Tarradellas va dir, després de ser acordat el seu retorn i el restabliment de la Generalitat (1977), en el marc legal franquista (recordem que encara no hi havia Constitució –1978– ni Estatut del 1979), que és més fàcil que sigui possible l’impossible que l’increïble. En política, l’impossible es pot fer possible, si es vol. La famosa voluntat política. Cal alimentar aquesta voluntat amb propostes atractives, però, sobretot, cal eliminar els obstacles mentals que ens fan les coses increïbles. Només serem independents, deia Joan Maragall, quan mentalment ens creguem que ho podem ser.

La voluntat ens pot fer cometre errors quan no s’harmonitza amb la raó, però sense voluntat no farem res. Cal harmonitzar-la amb la intel·ligència. Així, tot serà possible, perquè tot està per fer. Ens quedarà, però, el reconeixement internacional, que el deixem per al darrer dels articles.