Contra l'homofòbia, la transfòbia i la bifòbia

El col·lectiu LGTBIQ, de Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals, Intersexuals i Queers, assenyala el 17 de maig com a símbol de l’eliminació de l’homofòbia, la transfòbia i la bifòbia ja que, tal dia com aquest, l’any 1990 l’Assemblea General de l’OMS (Organització Mundial de la Salut) va suprimir l’homosexualitat de la llista de malalties mentals. No és una data, però, institucionalitzada, per això el col·lectiu vindica que l’ONU l’assenyali com a Dia Internacional Contra l’Homofòbia, per tal de denunciar, reflexionar i actuar contra aquesta discriminació. L’ONU mateixa assenyala que els dies internacionals han de servir per sensibilitzar, conscienciar, cridar l’atenció, assenyalar que hi ha sense resoldre un problema important a totes les societats, per tal que, a través d’aquesta sensibilització, governs i estats prenguin mesures per resoldre’ls o que la ciutadania els ho exigeixi.

A ulls de 2017, pot semblar una aberració la consideració de l’homosexualitat com a malaltia mental. Però no hem d’oblidar que encara hi ha actituds de rebuig cap a tot allò que signifiqui diversitat en les opcions sexuals i les identitats de gènere, que encara hi ha persones i entitats que s’hi expressen en contra, d’aquesta diversitat. Només cal recordar el famós bus dels ultraconservadors i intransigents Hazte Oír (“los niños tienen pene, las niñas tienen vulva”) que, per activa o per passiva, han rebut el suport dels partits conservadors. I que fa un parell de mesos van fer una xerrada convidats per l’Arquebisbat de Barcelona.

La LGTBIfòbia arriba a provocar situacions de rebuig, d’insults i de violència contra les persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals o queers (terme per designar les opcions sexuals que no es poden inscriure en les altres categories). Són situacions que es donen entre la població adulta però també entre les i els joves.

Al nostre país, des de fa una dècada l’Observatori Contra l’Homofòbia lluita contra LGTBIfòbia en totes les seves formes i treballa per donar el suport necessari a les víctimes, i anualment publica l’informe “L’estat de la LGTBIfòbia a Catalunya”. En el seu informe sobre 2016, s’assenyala que la de Lleida és la demarcació amb un índex de la LGTBIfòbia més elevat en les incidències registrades. Una vergonyant realitat que hem de combatre des dels diversos àmbits, perquè són múltiples on es produeixen aquestes incidències: centre de salut, centre de treball, escola, espai públic, oci... Hi hem de treballar des del carrer i des de les institucions. Des del teixit social i des de la política.

Queda, doncs, molta feina per fer. A Lleida i arreu. I no només en relació amb les persones LGTBIQ, sinó també a les seues famílies, que són també famílies diverses, i que juguen un paper tan important per al benestar dels seus membres LGTBIQ. Segurament per això, arreu del món s’ha proposat que enguany la commemoració del 17 de maig se centri en les famílies. Perquè els “valors familiars” també es poden abordar des d’una òptica progressista, per a la visibilització i el suport a les famílies diverses.

En aquesta línia, valuosíssima és la feina que fa l’associació Colors de Ponent, que agrupa persones LGTBIQ de Lleida i les seues famílies, que treballen contínuament i insistentment per l’acompanyament, la sociabilització i la visibilització d’aquest col·lectiu i la reivindicació en defensa dels seus drets i pel compliment de la normativa.

Hi ha molts dies al llarg de l’any dedicats al col·lectiu de què parlem: 19 de febrer (contra l’homofòbia al futbol), 26 d’abril (de la visibilitat lèsbica), el citat 17 de maig, 28 de juny (de l’alliberament LGTB)... I encara no sé si me’n deixo cap. El cert, però, és que cada dia hem d’estar amatents perquè cadascú pugui viure la seua sexualitat i la seua opció de gènere amb la màxima normalitat, sense estar exposats a discriminacions ni vexacions. Des de les administracions, treballar per aprofundir en la normalització social; proporcionant eines als treballadors públics per transmetre els valors del respecte a la diferència, internament i en l’atenció a la ciutadania.

Tant en les institucions actuals com en les de la República que farem. Cal posar la igualtat de drets de les persones LGBTIQ al centre del discurs polític i social. Cal un reconeixement institucional. Cal un compromís de totes les persones que treballen als serveis públics, i de totes les persones electes, amb els drets d’aquest col·lectiu, que són drets fonamentals.

Des del nostre grup municipal, ens posem –avui i tots els dies de l’any– al costat de les persones, les entitats i els moviments que en formen part i que han lluitat pels seus drets, i fent-ho han lluitat també per la nostra dignitat com a societat. Una bona manera de fer-ho, des de l’Ajuntament de Lleida, fóra posant cada data en defensa dels drets de les persones LGBTIQ a la façana de la Paeria la bandera multicolor. Encara que no sigui constitucional.