Qui serà el culpable?

Dimecres teníem una altra sessió de control parlamentària agitada. El tripartit novament es tensava per temes de corrupció. La CUP exigia més investigació per les malifetes de Convergència. ERC aprovava amb fervor la proposta, encara que havia de guardar la imatge davant dels seus socis, que els poden culpar de dinamitar el procés. Ningú sap com acabarà la legislatura, però ningú vol ser el clar culpable. Uns als altres es miren a veure qui flaqueja. Alguns abaixen el cap quan les acusacions de corrupció són molt nominals. La biblioteca del Parlament és plena d’actes de sessions, diaris i llibres legals. No tenen cap missal de la mare superiora. La desconfiança entre els membres del tripartit és immensa. Tots saben que tenen al corcó dintre de casa i, a més a més, l’oposició fem bona feina. El temps passa i ningú ha tornat un euro dels molts que han robat. Això sí, el Govern diu que fa molt i qui dia passa, any empeny. Molts partits tenen interessos a tapar el passat. Diuen una cosa i en fan una altra. Puigdemont un dia nega haver-se reunit amb Rajoy, fins que el PP filtra que es reuneix en secret a la Moncloa. I novament els seus socis s’enfaden. Però això no deien que anava de ruptura? Primer el referèndum era una pantalla passada, després declarar la independència unilateral, més tard cal pactar amb Rajoy una consulta constitucional i avui... què haurà dit avui? Aquesta recta final tindrà un còmplice, un culpable i una excusa. Les tres coses estan preparades. Molta gent em pregunta per què no han estat capaços els diputats independentistes de negociar un millor finançament català. A què van, exactament, a Madrid? Una legislatura no hauria de servir per presentar unes esmenes i uns tuits. Això ajuda poc els catalans. Una cosa és el que diuen i una molt diferent el que aconsegueixen. Ciutadans va aconseguir introduir propostes taronges als pressupostos, sense fer soroll, abaixant els impostos i apostant per la millora social. Amb trenta-dos diputats s’han allargat els permisos de paternitat, impulsat el Corredor Mediterrani, i començat a revertir les retallades. I així els catalans poden constatar com el peix al cove, les amenaces i els discursos grollers no són útils per aconseguir res. Sort de l’hemeroteca.