Reflexions sobre la independència (i 4)

No hi haurà independència sense reconeixement internacional. Com s’aconseguirà aquest reconeixement? La diplomàcia vaticana és molt clara: quan hagi de ser, serà. Ho diu per a tots els casos en general, però també val per al cas de l’Estat independent de Catalunya. Quan serà aquest cas? Quan hi hagi declaració d’independència, esperem que pactada amb l’Estat espanyol, reconeguda internacionalment. Però, per arribar a aquest punt, caldrà abans haver treballat molt el suport internacional.

La causa catalana ha de formar part de l’escenari internacional. Els uns i els altres hem de ser molt actius. És lògic. L’Estat espanyol, primer, va negar absolutament que hi hagués cap recepció de la causa independentista per part de ningú. Després, ha hagut de reconèixer que ha hagut de moure molts fils perquè no sigui atesa cap explicació per part dels sobiranistes. Però aquestes explicacions han existit i han de continuar per part del Govern de la Generalitat de Catalunya. Cal guanyar el suport internacional. Però com?

El president Tarradellas va ser visitat per una colla de periodistes a Saint-Martin-le-Beau l’any 1964. Uns mesos abans, a finals de 1963, havien sortit publicades a Le Monde unes declaracions de l’abat de Montserrat, A. Escarré, explicant el genocidi cultural i lingüístic que vivia Catalunya en ple franquisme. Aquestes declaracions van aixecar un bon rebombori internacional. Van preguntar al president Tarradellas com podia ser que a Europa passessin coses com les que denunciava l’abat.

El president va augmentar encara més el drama dels catalans explicant que aquesta repressió venia de lluny i que durant el segle XX hi havia hagut més períodes repressius, per no remuntar-se a segles anteriors. Els periodistes, astorats per aquella situació, li van preguntar com podia ser que això es produís sense que el món hi digués res. Sembla que va ser llavors que Tarradellas va dir allò que: “No n’hi ha prou a tenir la raó perquè et donin la raó.” M’he estès una mica més en aquesta anècdota històrica perquè diu molt del reconeixement internacional en les causes polítiques. Els catalans cal que en prenguem molt bona nota. Però això val per a tothom.

En política internacional és especialment veritat allò que no hi ha ni amics ni enemics, només hi ha interessos. Tendim a pensar que la raó ens genera amics. També hi ha tendència a creure que la força i el poder genera aliances d’interessos. Ni una cosa ni l’altra en política internacional és veritat. Si més no, no és tota la veritat. En primer lloc, cal destacar que la conducta humana no és sempre racional. Moltes vegades, és força irracional. També la conducta col·lectiva que acaba definint les persones. Hi ha molts factors que intervenen en la presa de decisions, alguns no gaire raonables.

També és cert que en la presa de decisions a les institucions, al ser normalment col·legiades, tenen filtres que les fan bastant lògiques. La qual cosa no vol dir, però, que siguin justes. La raonabilitat de les decisions dels estats en política internacional rau en el benefici que en poden treure. Com que en la majoria dels casos són decisions sobre tercers, es mira de no perjudicar-se i de treure’n beneficis. Se suma i es resta, i es busca que el resultat sigui positiu. Cal tenir molt en compte això.

Els catalans hem d’oferir avantatges, no generar perjudicis (els mínims possibles), i mirar l’equilibri de forces existent per tal que, com en un sistema físic, aquest es mantingui o es reequilibri d’una altra forma, però continuï sent un equilibri. L’Estat espanyol pot creure que juga amb avantatge. Aquest pot ser el seu error. Els catalans podem creure que tenim la raó. No és ni necessària, ni suficient. El que és segur és que el que hagi de ser serà.

Ningú es pot pensar que a la societat internacional les realitats són inamovibles. Per poca història que hom conegui, la gran majoria dels estats del món, també els europeus, són creacions de menys de cinquanta anys de vida. Això anirà a més amb relacions interdependents, que és com assenyalen els temps actuals, però amb actors cada cop més ajustats a les aspiracions democràtiques. Formar part d’aquest equilibri internacional és al que aspira la societat catalana.