Nit del Galerisme

Aquest dimarts passat es va celebrar a Barcelona la Nit del Galerisme, on l’Associació de Galeries d’Art a Catalunya atorga uns guardons dedicats a diferents categories. Els principals són els Honorífics, que enguany han recaigut en l’artista Perejaume, i en la galerista Mariana Draper, que continua encara al mític carrer Consell de Cent, amb la Sala Dalmau que va obrir el seu pare, a tocar del que llavors era la Galeria Ciento. Aquesta Sala, fent honor al nom de Dalmau, ha dedicat les seves programacions a defensar l’Escola de París, amb revisions col·lectives, però també amb mostres individuals sobre els artistes que anaven i venien de París, sovint artistes no centrals, com els Vilató, l’escultor Josep Granyer, o el pintor Jacint Salvadó. Aquesta fidelitat a una estètica post-cubista ha cobert un buit important en la recuperació d’artistes que reclamen una nova fortuna crítica.

El Premi a Perejaume és també del tot merescut, doncs és un creador central en l’escena contemporània, que malda per mantenir actiu el nivell i l’exigència amb la tradició de l’avantguarda catalana, la que agermana les arts amb un compromís amb les arrels, ja siguin del territori, com la dels grans fars de l’avantguarda, que perviuen en la seva obra. A més d’aquests guardons, s’atorgaren distincions a altres artistes i entitats, com a Carlos Saura per la seva mostra de fotografies, a Carlos Pazos, i a la galeria Àngels Barcelona, que havia de ser tot un suport després de la mort d’Antoni Estrany.

El Premi que més ens toca ha estat, però, el del Col·leccionisme, que ha recaigut en la Fundació Sorigué. El jurat va destacar l’aposta per la cultura contemporània de la seva col·lecció d’ençà de l’any 2000. Explicaven com l’any 1985 es va constituir la Fundació i com han arribat a aplegar més de 450 obres. També com d’ençà del 2014 impulsen el projecte PLANTA. Possiblement molts lleidatans desconeguin l’abast d’aquesta col·lecció, que va estar a punt de canviar el panorama museogràfic de la ciutat de Lleida. Efectivament la col·lecció va anar congriant-se d’ençà de mitjans dels anys vuitanta, però va ser a finals dels noranta quan hi va haver un canvi radical, en el moment que va especialitzar-se en l’hiper-realisme i en la figura d’Antonio López Garcia. Obres majors del pintor varen redimensionar el propòsit de la col·lecció, que va obrir-se a una escena internacional assessorada per un comitè de compres. Una bona part es va instal·lar a la seu de la Fundació a Lleida, però aviat l’espai va restar petit. En part serví de base per a una inicial programació de mostres individuals, on la col·lecció permanent es transmutava en exposicions del mateix Antonio López Garcia, i després el 2014 la de fotografies de Wim Wenders, i el 2015-2016 la instal·lació múltiple de Chiharu Shiota.

Aquests precedents ens van fer pensar en un seguiment en la programació, amb una mirada molt més enllà de la mateixa ciutat, mentre es plantejava bastir un museu en l’espai que ara és erm i buit. Aquest projecte semblava complementar molt bé el futur Museu d’Art de Lleida, per la formulació de la història lleidatana de l’un, i de l’escena forana de l’altre, però hi va haver alguna baula que en algun moment es va trencar. En lloc de Museu es va optar pel projecte PLANTA, que segueix un camí propi.

Ara els galeristes premien la Fundació Sorigué, i ens n’alegrem, car una col·lecció internacional feta a Lleida, des de Lleida, és quelcom inusual i digne d’elogi. Hauria de servir també per veure com aquell propòsit ferm que l’Art Contemporani de qualitat es pot implicar encara més, si és possible, en els pocs o molts lleidatans que se senten atrets per les arts visuals. Pensar l’Art actual des d’una òptica privada, lliure de les obligacions institucionals, és quelcom que la ciutat de Lleida no ha tingut oportunitat d’experimentar.