Ocasió perduda

El ple extraordinari de l’Estat de la Ciutat ha estat una ocasió perduda pel paer en cap per fer un canvi de rumb en la seva política. No n’ha volgut saber res. Prefereix continuar col·laborant amb Ciutadans i amb el Partit Popular. Prioritza consolidar aquest tripartit unionista de catorze regidors, abans que reconsiderar el que està fent. S’estima més seguir aferrat a la cadira amb dos socis que no li posen gaires problemes per continuar fent la seva només a canvi de la mantenir una postura inflexible amb el referèndum i retrògrada amb la llengua, abans que haver-se d’esforçar per aconseguir arribar a acords amb altres forces, com li va demanar que fes la ciutadania de Lleida. Perquè aquest és el missatge que li van enviar els lleidatans al 2015 i que sembla que encara no hagi entès. Àngel Ros va passar de quinze a vuit regidors, deixant-se 6.500 vots pel camí. La Paeria va passar de tenir tres grups municipals, a tenir-se set. Són temps nous que requereixen fer les coses d’una altra manera, i sembla que no ho veu, o no ho vol veure. En el meu torn de rèplica al debat del dimarts vaig fer-li un oferiment sincer de col·laboració. Vaig proposar-li posar el comptador a zero per iniciar una nova etapa que ens permetés impulsar conjuntament els temes clau de ciutat des d’ara i fins a la fi del mandat. Només vaig posar com a condició que el grup socialista votés favorablement a la proposta de resolució que presentàvem en favor de l’ús del català a la Paeria i a la qual exigia complir amb els acords aprovats per l’ajuntament. Tampoc no li demanàvem la Lluna! Li oferíem un pont de plata per poder tornar al costat on el PSC havia estat sempre en temes lingüístics fins al seu idil·li amb Ciutadans, li proposàvem una cosa tan poc revolucionària com assumir el compromís de complir allò que democràticament s’ha votat... L’alcalde no va tenir ni la cortesia de contestar directament a la nostra oferta, ho va fer per la via dels fets. No a les dos propostes i no a la tercera que demanava pal·liar els efectes del cadastràs en els lleidatans, especialment els més afectats, els que viuen a l’Horta. El seu rebuig a la nostra mà estesa, complementat amb la seva posició refractària a col·laborar amb la Generalitat en l’organització del referèndum de l’1 d’octubre, encara va tenir una última cirereta que ha fet saltar Lleida a totes les portades dels diaris espanyols: el suport a la petició de Ciutadans de demanar un partit de la selecció espanyola de futbol al Camp d’Esports. És un brindis al sol perquè, en primer lloc, abans de plantejar-se acollir partits internacionals, el que hauria de fer la Paeria és posar al dia les instal·lacions d’un estadi que, al marge de la recent estrenada gespa, presenta un lamentable estat de conservació que no es dissimula amb una capa de pintura. Àngel Ros ha passat a ser el nou heroi de la caverna espanyola. Hem tornat a veure escrit el topònim Lérida, oblidat des de feia dècades, al costat de l’ocurrència de la Roja i de l’oposició a l’1 d’octubre i a corregir la política amb el català. Això, a molts lleidatans ens ha fet mal, ens ha avergonyit i ens ha obligat a haver de donar explicacions per deixar clar a la resta del país que Lleida no és això, que aquí estem al costat del batec democràtic per decidir el nostre futur i que malgrat l’actual correlació de forces a la Paeria, votarem. Estem davant d’un final d’etapa. Àngel Ros és un alcalde crepuscular. El seu temps s’esgota però sembla que ell no se n’adoni, que la gent que l’envolta no deixi que ho vegi o que, tot i veure-ho, no vulgui fer res per rectificar. Davant d’aquesta realitat, la nostra feina continuarà sent fiscalitzar l’acció de govern, fer propostes constructives, mantenir-nos al costat de la gent, i aprofitar els dos anys que queden de mandat municipal per convèncer els lleidatans que som la millor opció per agafar el relleu i per recuperar Lleida per a ells.