SEGRE

COLABORACIÓN

Últims al·legats de la filosofia contra el Referèndum/3

Catedrático de Filología Latina en la Universidad de Lleida

Últims al·legats de la filosofia contra el Referèndum/3

Últims al·legats de la filosofia contra el Referèndum/3SEGRE

Creado:

Actualizado:

37) Espanya –l’Estat, tota la seva gent– i les majories parlamentàries del PP no són una sola, indestriable i la mateixa cosa. Aquesta temptació és el revers de tres patologies complementàries: la de confondre Catalunya amb Junts pel Sí, la de titllar d’ofenses al país les evidències de corrupció imputables només a individus o corporacions aïllades, i la de computar la majoria social de no independentistes com a independentistes en potència o conqueribles. Es tracta, de debò, de trastorns severs de l’enteniment que no mereixen el premi d’un canvi històric.

38) La Política Oficial de la Generalitat, desentesa de tot allò que sigui emprendre polítiques socials peremptòries, ha reduït la peremptorietat –exclusivament– a la consecució de la independència. Com sigui. Pels mitjans que sigui. L’objectiu pre-determinat, al preu que sigui. Per dir-ho suau, ho anomenarem maquiavelisme. No em representen ni em compraran.

39) El PP i el President Rajoy han atiat l’anticatalanisme a Espanya pro domo sua: és cert. Però de l’estricte càlcul electoral –vici transversal a totes les polítiques– no en podem derivar irracionalitat: es pot demanar el Referèndum i no ser demòcrata o no tenir comportaments democràtics, i és fals que intentar convèncer de la no-conveniència del Referèndum equivalgui a no ser demòcrata.

40) Temo, en política, el sentiment deslligat de la raó. En llatí, sentire volia dir “pensar”. L’apel·lació a un sentiment català torna a ser un abús del llenguatge i del pensament. ¿Quina mena de sentiment català volem ara idealitzar i mitificar? No dec tenir sentiments catalans, jo, si em declaro radicalment contrari a la independència de Catalunya. És probable que sigui un mal català, jo. Amb el temps, i segons com, seré a la Llista dels catalans de segona classe. Decididament, l’esperit de pertinença a una Tribu m’és aliè. Els més fanàtics ho atribuiran, potser, als meus dos cognoms (“la causa”, diran).

41) Sempre hi haurà oportunistes en qualsevol Causa: independentistes de darrera hora que necessiten ser acollits i estimats pels Sacerdots i ser més independentistes que els independentistes de pedra picada. Hi ha persones, sobretot en política, que malden (curricularment, electoralment) per agradar i integrar-se. S’esdevenia, quan érem adolescents, amb la decisió de fumar perquè els altres –i les altres– fumaven: en resultava, doncs, que actuàvem per mimetisme, sense pensar, i que ens fèiem gregaris. Encara hi ha una condició mental que temo més que la d’un català enxarxat en les Llistes i Registres (i Festes i Misses) de l’Independentisme: la d’un espanyol enrotllat i comprensiu amb el Referèndum.

42) Un cop fet el diagnòstic (és ira –ira i res més– allò de què viuen encara els Polítics Professionals de la Catalunya pretesament post-autonòmica i els seus nombrosos acòlits), caldrà dir que els Diners no són mai la raó ni l’argument, i que l’únic antídot conegut contra la ira és l’amor.

43) Per tant, amb el desig sincer que es posi en marxa de manera urgent la política veritable –inspirada per la noblesa d’intencions– que jutjo imprescindible per crear un nou marc no només estatutari sinó també constitucional, algú haurà de dir sense por que el format de les Diades Nacionals de Catalunya instal·lat des del 2012 ha de ser substituït per un altre de més conciliador (entre catalans) que l’actual Dia de l’Orgull Estelat.

44) L’estelada no és la bandera patrimonial que uneix tots els catalans, sinó el símbol prepotent de la fractura social. L’exhibició de força que fan les estelades constitueix una apropiació de la identitat en nom d’un concepte sectari i segregador. Hauríem de tornar a la prudència de la senyera i expressar-nos amb serenitat i en serenitat sense renunciar a l’esperit reivindicatiu (el qual, necessàriament, hauria de tendir a ser integrador de totes les sensibilitats).

45) Hem de combatre la demagògia dels qui, amb ànim classista i ridiculitzador dels seus mateixos conciutadans, han proposat –des de tribunes d’opinió “sobiranistes” i des d’algunes Instàncies Oficials– que els catalans contraris a la independència organitzin un 11 de Setembre alternatiu que els representi. Cal remarcar que el suggeriment més o menys “oficial” d’un 11 de Setembre alternatiu demostra que l’univers estelat no escenifica una oposició a Espanya, sinó que actua com ho faria un ganivet de gel en el cor dels mateixos catalans.

46) És urgent desactivar la Litúrgia Independentista i aïllar-ne, políticament, els seus Sacerdots. La Litúrgia és enemiga del sentiment perquè l’adultera i el transforma en hostilitat.

tracking